Burocràcia 6.0

És una realitat compartida la problemàtica que representa l’excés de burocràcia que, massa vegades, es converteix en un fre a l’hora d’exercir els drets per part de la ciutadania, que veu en les ‘traves’ avassalladores una frontera indestructible a l’hora d’exigir respostes adequades en el temps, per aquells que, de vegades, confonen que són ells els que ha de servir i no al revés.

Al debat públic són moltes les vegades que, per part de les opcions partidistes, es parla de la disminució de les traves administratives - burocràtiques, per poder implantar vies de transformació urgents que, malauradament, ni es veuen ni tampoc s’esperen.

Certament, aquest marc de ‘sobrecàrrega’ dels tràmits, és un clar signe d’ineficàcia i frustració com a resultat directa d’una gestió, si més no, fora del desig comunitari, evidentment no a instància dels funcionaris de torn, sinó d’una amalgama de fórmules que no funcionen i uns responsables incapaços o esclaus d’una dinàmica documental impossible.

Entrant en el tema concret de què suposa la tasca pública, podem veure que la multiplicitat d’administracions és un fet evident i, així, podem constatar competències de 5 administracions, en l’àmbit municipal, comarcal, provincial, de la Generalitat i de l’Estat, on cadascú vol tenir el seu protagonisme, malgrat l’evidència de dobles competències avassalladores, i sense comptar amb els costos de càrrecs públics i assessors, sense cap feina real, això sí, dependents del cost directe de cada administració. 

És a dir, la repetició d’organismes és un fet constant que ens porta a una ineficàcia, malgrat la potencial bona fe dels intervinents individualitzats en cada cas, que segur són majoria.

En els darrers mesos s’està produint un debat sobre la creació del que ha de ser una nova institució governamental, de caràcter metropolità, amb intervencions i valoracions plausibles a favor seu, des del convenciment de la seva idoneïtat per molts dels que han dit la seva, però realment no sé si existeix la garantia de millora, eficàcia i racionalitat, o solament estan davant d’un exercici de positivisme voluntarista que el que ens pot portar és un marc de més polítics i assessors, més funcionaris, més normatives i, com a conseqüència final, més inflació recaptatòria.

Estem, per tant, davant un repte vital de credibilitat que no s’hauria de deixar de costat en el moment del naixement de la nova estructura que hauria de garantir un avanç a cost raonable i, sobretot, amb avals de tot ordre si la volen fer creïble per una població aliena al debat, que no pot assistir a un nou pas en positiu que ens pugui transportar a una via amb els problemes de sempre, a l’hora de fer balanç en el seu moment.

Tornant a la meva reflexió sobre la burocràcia, és necessari que la nova opció sigui ‘suportable’ i no basada en sobreposicions, on la càrrega de personal s’emporti les partides més importants dels pressupostos que es donin, i on a més, la transparència doni compte dels valors dels administrats que depenen dels nostres organismes oficials, per cert, i on ‘les empreses amb més personal’ siguin les de caràcter públic.

Segurament la ‘burocràcia’ vigent, pot passar a consolidar un plantejament ¨’6.0’, per increment d’organismes, sense, en cap cas, abordar de manera seriosa qüestions tant manifest com les ‘cites prèvies’, els ‘telèfons sense despenjar’ o ‘la instrumentalització generalitzada del ‘torni demà’, que conformen un exercici consolidat per part dels poders públics en funcionament.

Crec que principis per buscar agilitzar les regulacions, amb baixada de costos, a tots els nivells i, sobretot, establir vies de serveis públics, amb garanties, per una societat que vol gaudir del benestar, amb un creixement econòmic que no es vegi condicionat per ideologies demagògiques, garantia de vigència del model que ens poden portar a la fallida, més ràpid del que, en tot cas, ens pugui semblar.

També aquí, la necessitat de transparència, per conèixer el cost real de la burocràcia amb dades obertes a tothom, hauria de constituir el primer pas per conquerir l’eficàcia tant desitjada, però que no es veu malgrat els missatges repetitius dels implicats en trobar noves regulacions que permetin respostes com les desitjades per suport quasi unànime.

No repetir errors i buscar opcions de servei, d’entrada crec que constitueix un dret social que no es pot deixar al marge a l’hora de polemitzar sobre l’optimització dels nostres establiments ‘de tots’ i ‘per tots’, oblidar-nos d’això és obrir el pas a marcs caducats i fora de l’anhel desitjat.