Infraestructures sota mínims

Des del convenciment del fet que la llibertat de moure’ns és un dret vital per a tots, sembla que, massa vegades, queda com un desig davant la realitat pràctica que suposa l’existència d’unes infraestructures amb grans carències, per la manca de previsió, la gestió negativa o, el que pot ser més greu, no ser conscients que aquest és un tema vital per la nostra pervivència com a societat avançada i capaç de fer front a tots els reptes que té plantejats.

Si entrem en dades objectives i els estudis que es fan, de tot ordre, en el tema, podem veure que la possibilitat de desplaçament és una qüestió que ens afecta en el nostre entorn laboral i d’oci, de manera emblemàtica, amb repercussions de tota mena, no solament personal, sinó també pel que fa al vessant econòmic, amb el que comporta per ser realment competitius en el món global que ens toca compartir.

Sembla lògic, a més, que d’una anàlisi de la situació, ens trobem amb l’evidència d’unes infraestructures viàries que no han assumit ni l’augment del tràfic, l’increment del turisme, l’alça de la població, etc., ni tampoc les conseqüències de determinades decisions com la que, en el seu moment, va afectar la “liberalització” de l’autopista AP-7 a casa nostra.

Si centrem la reflexió a Catalunya, és evident que la xarxa ferroviària és un fracàs si parlem de “rodalies” o “mercaderies”, amb debats permanents, sense respostes concretes; s’és capaç de publicitar opcions de tota classe, però sense cap compromís concret a l’hora de concretar “dades d’execució” que haurien de ser fonamentals, tot queda relativitzat i quan no es tenen arguments, sempre queda “el tu més” com a estratègia de futur.

Pel que fa a la xarxa de carreteres, l’esmentada sobreutilització de l’AP-7, s’ha convertit en una referència problemàtica permanent, convertint-se en una “capsa de sorpreses”, on la normal seguretat ha deixat de ser un exemple de fatalitat consolidada.

Que poc es parla respecte del que esmento, d’inversió, planificació, tant a curt com a mitjà termini, sense cap garantia d’execució, deixant de costat la referència a “pressupost - projectes - terminis” com un vessant utòpic per manca de previsió.

En definitiva, la realitat és que existeix un dèficit de garanties infraestructurals per manca d’inversió, saturació d’ocupació, envelliment imparable i manca de previsió absoluta. Per tant, com resum, una realitat fora de la mateixa necessitat que com país es necessita.

Podem seguir en la línia d’anuncis inconcrets, inexistència d’acords transversals i, sobretot, limitar l’acció de govern, independentment del color, a una feina de “paraules” però poc de fets concrets a l’hora de fixar estratègies de futur vitals.

Al llarg dels darrers anys, hem pogut veure inversions fora de la necessitat, amb milers de milions d’euros esmerçats en aeroports sense avions, exemple de mala gestió; per no esmentar la duplicitat d’infraestructures terrestres repetides o, el que pot ser més greu, l’absència absoluta de rigor a l’hora de gestionar competències necessàries entre administracions, com un fet que podria garantir una competitivitat que no es veu per enlloc.

Tampoc es parla massa de les infraestructures energètiques i altres on, també, s’hauria de fer un esforç de coordinació i no sotmetre’ns a la pura improvisació, amb debats pendents en el tema nuclear.

Segurament, tot el que comento, no té la transcendència mediàtica que hauria de tenir, però, en qualsevol cas, a què s’espera a consensuar aquestes referències vitals per una ciutadania “avassallada” per les noves anecdòtiques, però deixant de costat problemàtiques de fons, que suposen el que puguem gaudir de la nostra llibertat, o bé, conformar-nos amb un marc de convivència, on la previsió i el disseny de futur es veu superat per l’enfrontament partidista, deixant aïllat el fons que hauria de ser fonamental.