Construir metròpolis és més que repartir projectes

O l’àrea metropolitana parla de les persones, o no serveix per a res, això ho sap qualsevol que hagi estat en contacte amb les institucions, de la mateixa manera que cooperar és més transformador que competir.

Sovint la política (també la municipal), queda atrapada entre els titulars del qué farem i les batalletes internes. Això fa que s’oblidi que darrere de cada estructura administrativa hi ha vides concretes, carrers, serveis i oportunitats que depenen d’un model de cooperació real. Ho deia al ple i ho repeteixo avui: si l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona no serveix per millorar la vida de la gent, per què hauria d’existir? No caldria.

Aquestes setmanes, el debat sobre la nova associació per a l’impuls metropolità ha tornat a posar sobre la taula un vici antic: el de confondre lideratge amb soroll. Hem vist titulars, declaracions enceses i fins i tot cops de peu dins del mateix partit. Però el problema no és tant el conflicte com les seves conseqüències: el descrèdit i la desconfiança de la gent. La política electoralista i provinciana ha aprofitat la manca de diàleg i d’informació prèvia per convertir la gestió en soroll. Quan els governs —especialment els que estan en minoria— no expliquen ni comparteixen, el que neix no és debat sinó retrets, desconnexió... I en això, l’alcalde ha tingut un paper protagonista i cal que es corregeixi, l’acceptació d’una comissió especial de seguiment és in bon principi. Perquè una ciutat que aspira a ser referent metropolità no pot fer-ho des de l’hiperlideratge i la falta de cooperació.

A En Comú Podem ho tenim clar: no venim a votar papers, venim a donar-los sentit. Hem revisat els documents previs, hem proposat modificacions i hem aconseguit incorporar noves ponències de treball. No és poc. En un espai on massa sovint es prioritzen les infraestructures i les competències, hem col·locat el focus en la dimensió humana i social del territori. Perquè el que defineix una àrea metropolitana no són els quilòmetres de carretera ni la burocràcia, sinó el projecte de vida que comparteixen les seves ciutats i la seva ciutadania.

Per això, hem impulsat tres eixos nous o reformulats.

La ponència d’Urbanisme passa a ser d’Urbanisme i habitatge, perquè el dret a viure-hi ha de ser el primer pas de qualsevol planificació. Sense habitatge assequible, no hi ha territori cohesionat.

D’altra banda, hem creat la ponència d’Inclusió i cohesió social, perquè una àrea metropolitana sense mirada social és un castell de cartes. Els serveis socials de Tarragona ja fan de paraigua per municipis de l’entorn; cal coordinar-se, compartir i planificar.

I si hi ha un àmbit que avui ja és una realitat metropolitana, aquest és la Cultura. Aquesta ponència és imprescindible, perquè la identitat del Camp de Tarragona no es construeix només amb ciment i asfalt, sinó també amb imaginari col·lectiu. Des del Centre d’Art Modern fins a les programacions compartides, ja tenim una responsabilitat metropolitana cultural que encara no hem assumit del tot. Els drets culturals i la mediació són els dos fars que ens han de marcar el camí metropolità.

Aquests tres eixos poden semblar menors per a l’urbanisme desenvolupista dominant, però en realitat són el cor polític del projecte. Dibuixen una àrea metropolitana amb ànima, no només amb mapa. Una metròpoli no és un projecte d’infraestructures, és un projecte de vida col·lectiva.

Totes les enquestes d’opinió ens diuen que la ciutadania té dues preocupacions: viure i moure’s. L’habitatge i el transport públic són les dues cares d’una mateixa moneda. Cap model metropolità pot funcionar si obliga la gent a viure a quinze quilòmetres del seu lloc de treball sense un bus assequible o un tren fiable, mentre creem ZBE als municipis sense planificar ni coordinar com hi arriba la resta del territori.

Per això defensem la creació d’una empresa pública de transport del Camp, en coordinació amb Reus i Tarragona. Una empresa pública, no com a tòtem ideològic, sinó com a eina de servei. Perquè un autobús que arriba a temps és més progressista que mil discursos.

Necessitem que l’Autoritat Metropolitana del Transport sigui una operadora pública, gestionada i amb decisions preses des del territori, i no dependre d’una oficina a Barcelona, com passa ara.

EEl nostre vot afirmatiu no és un xec en blanc. És un sí constructiu i exigent. Hem posat condicions clares: que la informació sigui compartida amb la ciutadania i amb tots els grups municipals; que la governança sigui plural; que les decisions es prenguin des del territori i no des dels despatxos; i que la finalitat sigui reduir desigualtats.

Construir una àrea metropolitana que no reparteix poder, sinó que el concentra, seria tornar a començar malament. Nosaltres no volem una àrea metropolitana amb forma de club d’alcaldes com fins ara, sinó una àrea metropolitana de ciutadania.

Hi ha qui confon “tenir pes” amb “imposar”. Tarragona ha de jugar un paper clau, sí, però no des de la superioritat, sinó des de la cooperació. El municipalisme transformador que defensem no és la suma de jerarquies, sinó de complicitats. És el dret a la ciutat de Jordi Borja, perquè liderar és servir, no manar.

Per això, cada cop que una institució fa passes cap a la governança compartida, guanyem democràcia. I cada cop que tornem al “jo primer”, perdem ciutat.

El repte metropolità no és només tècnic: és també polític. Parlem de repensar com vivim, com ens movem, com generem i redistribuïm riquesa. Parlem d’un model que combini habitatge assequible, mobilitat sostenible, cohesió social i transició ecològica.

I això només és possible si canviem el relat: no es tracta d’una àrea que reparteixi subvencions o projectes, sinó d’una eina per redistribuir oportunitats. No d’una estructura burocràtica, sinó d’una estratègia de justícia territorial amb participació dels agents socials.

Vivim temps de viralitats, mítings permanents i de política a curt termini. És més fàcil fer una roda de premsa que fer una reunió de treball. Però l’esquerra que val la pena no és la que guanya relats, sinó la que construeix respostes. I en aquest sentit, el pas que fem pot semblar petit, però obre una finestra.

Cooperar, en temps de trinxeres, és un acte quasi revolucionari. I fer-ho des del municipalisme és una manera d’afirmar que el territori és més fort que els egos.

O l’àrea metropolitana parla de les persones, o no serveix per a res. Per això hi som: per posar la mirada social al centre, el peu al territori i la veu de la gent a les decisions.