Es poden vendre habitatges sense plànol?
L’administració catalana amb competències en matèria d’habitatge és la Generalitat de Catalunya. I sembla un pollastre sense cap. Almenys en matèria d’habitatge. Sembla que determinats decrets i circulars s’hagin formalitzat havent pres partit per determinats lobbies en perjudici de la qualitat de l’habitatge i la dignitat dels professionals que s’hi dediquen, especialment arquitectes i arquitectes tècnics.
En aquest petit país (per menjar-se’l), el tema de l’habitatge s’ha convertit per part dels gestors públics en el discurs del desconeixement i el desencert. Sobrelegislar per cagar-la al quadrat. Calia evitar l’infrahabitatge i la trampa en les transaccions immobiliàries, especialment de segona mà, i ser sostenibles. I a tal efecte tenim un decret 141/2012 d’habitabilitat i un decret 390/2012 de Certificació energètica dels habitatges i una Llei del Dret d’accés a l’habitatge 18/2007.
No es poden fer transaccions immobiliàries ni fer publicitat de venda sense l’etiqueta energètica. I no es poden fer transaccions immobiliàries ni inscripcions registrals sense la cèdula d’habitabilitat. Però, en canvi, es poden comprar i vendre habitatges de segona mà sense un maleït plànol. Per què? Com és possible aquesta permissivitat? Com és possible que la Llei 18/2007 del Dret d’Accés a l’Habitatge ni en parli de la necessitat de plànol en habitatges de segona mà? Què els fa por?
La Generalitat de Catalunya, a través de l’Agència de l’Habitatge ha adoptat una postura dictatorial envers arquitectes i arquitectes tècnics exigint en molts casos la presentació d’un plànol de l’habitatge quan el tècnic en certifica l’habitabilitat. «O presenta el plànol o no li donem la cèdula». Un ‘xantatge’ en tota regla, ja que no està escrit en lloc del decret 141/2012 aquest obligació de presentar un plànol en el tràmit. Tret de la màniga i perquè ho diu un director general? És que es pot aplicar la llei sense llegir la llei? És arbitrària l’aplicació? És que obtenir la cèdula d’habitabilitat no és un acte reglat sinó un acte ‘arreglat’ a mida? En quina mena de país vivim? Legislar molt i malament és el preu que es paga per haver de perxejar males lleis amb circulars interpretatives. Penós és poc.!
La necessària seguretat jurídica en la compra de l’habitatge amb l’etiqueta energètica i la cèdula d’habitabilitat ha passat a ser un tràmit de pa sucat amb oli. I, en canvi, no s’obliga a comercialitzar habitatges de segona mà amb un plànol fiable per al consumidor i que permeti veure les superfícies reals i conèixer les diferències de superfícies amb el que s’inscriu al registre de la Propietat. Un plànol fet per tècnic competent.
No es pot pensar altra cosa que diferent de què el legislador pretén afavorir el sector de la venda d’immobles en benefici de no fer imprescindible per la via legal la presentació d’un plànol de l’habitatge. No fos cas que el col·lectiu d’arquitectes i arquitectes tècnics es fes massa rics. En canvi, ens exigeixen de forma irregular, no reglada ni regulada per llei en tràmits administratius de la cèdula d’habitabilitat la presentació d’un plànol, o el que els sembla, simplement perquè a algú li ha sortit dels pebrots.
La tragicomèdia de l’habitatge neix a l’administració, creix a l’Administració i acaba a l’Administració, en una pròpia i absurda tramitació tirana i depreciativa a la que se sotmet al col·lectiu d’arquitectes i arquitectes tècnics, sense que els nostres Col·legis professionals es plantin i s’encarin amb el conseller de torn.
El legislador està clarament beneficiant a sectors immobiliaris en pro de la no qualitat de les compravendes, tot soscavant el valor dels arquitectes i arquitectes tècnics en tant que no dona valor ni social, ni jurídic ni de qualitat al fet que es disposi d’un plànol real de l’habitatge que evitaria moltes confusions. És com tenir un DNI de l’habitatge sense la foto del titular del DNI.
Ja saben estimats lectors. Una vegada més sembla que qui legisla i qui aplica la llei no coneix el que succeeix al carrer. Ni alguns funcionaris tampoc.