La màgia metropolitana

La setmana passada, el Camp de Tarragona va viure l’enèsim momentum històric, anomenat amb tota la pompositat: ‘Cimera de la Secuita’. Ja se sap, en aquesta regió desvalguda i abandonada, coneguda per les tradicionals batalles de campanar, quan s’arriba a un acord, n’hi diem èxit col·lectiu i ràpidament en construïm relat.

Aquesta vegada, tal qual l’Àrea Metropolitana fossin els Reis Mags d’Orient, s’ha intentat vendre al gran públic que aquest acord administratiu llargament esperat s’ha assolit gràcies a la no-nascuda entitat metropolitana. I que en lloc de portar-nos or, encens i mirra, el que ens ha portat han estat uns accessos dignes a l’estació d’alta velocitat i de regal un aparcament lowcost.

És gros afirmar que després de 20 anys d’impresentables desatencions als milers d’usuaris de l’estació de Perafort, que han patit robatoris i destrosses als seus vehicles, alguns fins i tot els han cremat, ara s’afirmi impúdicament que en una breu reunió s’ha assolit el consens. Quin consens?

Que se sàpiga, ni Perafort ni la Secuita formen part de l’actual projecte d’Àrea Metropolitana. Fins i tot, els respectius alcaldes se n’havien queixat amargament i se’ls havia promès una adhesió futura en segona volta quan la ‘cosa’ comencés a rutllar. Quina sort, doncs, que el manà metropolità hagi ja beneficiat fins i tot a aquells municipis que no en són socis.

Per no parlar del paper que protagonitza l’Ajuntament de Vila-seca, al bell mig del cor metropolità, mantenint-se al marge dels debats transversals que es volen promoure. En tot cas, parlar de consens metropolità quan la peça central del puzle s’ha perdut és un punt inversemblant.

El projecte metropolità es va vendre com un full de ruta fruit de la maduresa política dels diferents consistoris i de la necessitat de debats seriosos que responguessin als reptes transversals que la societat del Camp de Tarragona té oberts. Es va dir que s’havia passat pàgina dels egoismes de l’hortet i que es començaria a treballar des de la lleialtat i la sinceritat. I si bé és cert que s’avança a empentes i rodolons, no és menys cert que els passadissos van plens d’interessos, ganivets i moltes, moltes, moltes alcaldies crítiques, però alhora expectants.

En aquest escenari actual, si realment hi ha voluntat que l’entitat metropolitana neixi o que la visió territorial prosperi, cal actuar amb sinceritat de cara a l’opinió pública. Atribuir mèrits que no té a l’Àrea Metropolitana fa un trist servei al projecte i genera unes expectatives irreals que se li poden girar en contra. Convindria pensar-s’ho dues vegades abans de seguir aquest camí.

Diguem-ho clar, si s’ha resolt el problema de mobilitat entorn l’estació és perquè algú, a la plaça Sant Jaume, ha entès que cada any passen 1,5 milions d’usuaris per Perafort. Perquè algú al Palau de la Generalitat ha entès que Tarragona és una peça clau en el projecte de vertebració territorial. Perquè a algú a Presidència de la Generalitat se li ha posat entre cella i cella que ja n’hi havia prou. Per res més.

Que els llums de Nadal no ens confonguin: la màgia metropolitana encara no ens ha portat res. La màgia metropolitana es diu Generalitat de Catalunya, aka PSC.