Els drets, com les llavors, cal fer-los créixer constantment

Tarragona amplia la tarifa social i consolida una política que comença a arrelar.

Els drets, com les bones llavors, necessiten terra fèrtil i constància. Aquesta setmana, Tarragona n’ha plantat una de rellevant: l’ampliació de la tarifa social municipal farà que 2.800 famílies —i no només 700 com la proposta inicial— puguin accedir a bonificacions en la taxa de la brossa. No és cap miracle: és el fruit de diversos anys de feina per convertir una ajuda puntual en un dret que arreli i doni continuïtat. Quan una ciutat aprèn a cuidar aquestes llavors, el que floreix és una fiscalitat més justa i més humana. Arran d’això, voldria compartir algunes reflexions.

Primera reflexió: la tarifació social va néixer amb una lògica molt clara —que qui menys té, pagui menys—, però massa sovint queda atrapada en la burocràcia i en les exclusions. A Tarragona, la primera taxa social, aprovada el 2023 i aplicada el 2024, podia beneficiar unes 500 famílies, però la burocràcia va fer que només arribés a 90. El 2025, amb un nou canvi de criteri, la xifra va caure fins a 17, deixant sense bonificació molts dels beneficiaris anteriors. La proposta inicial per al 2026 tornava a canviar de públic i d’automatització, deixant novament famílies fora. Ara, gràcies a la reforma pactada, hi entraran famílies monoparentals de categoria especial i les perceptores del fons social d’Ematsa, tant si són propietàries com si són llogateres a qui se’ls repercuteix la taxa. Penso, per exemple, en la Laura, mare sola de dos fills, que l’any passat va perdre la bonificació sense saber per què. Ara ja no haurà d’anar tres cops a l’OMAC o l’IMSST per justificar el que ja és evident: que arriba justa a final de mes. A més, la petició es podrà fer en qualsevol moment de l’any i tindrà validesa per a l’exercici següent. És justícia administrativa, ni més ni menys.

Segona reflexió: les bones polítiques públiques no neixen d’un sol despatx. Aquesta ampliació és fruit d’una negociació a contrarellotge entre el govern municipal, En Comú Podem i la complicitat imprescindible dels tècnics que han buscat la fórmula per fer-la viable. Des d’En Comú Podem vam proposar acumular els criteris de 2024 i 2025 i fer-los recurrents. No volíem que cada any les famílies haguessin d’esperar si “aquest cop hi entren o no”. Una ciutat decent no pot improvisar drets segons el calendari. Des d’En Comú Podem vetllarem perquè aquesta ampliació arribi a tothom i no es quedi en un bon titular, sinó en una millora real per a milers de famílies.

Tercera reflexió: és igual d’important el què com el com. Que tots els grups municipals hagin votat a favor és, sincerament, una bona notícia. En temps de trinxeres i mítings disfressats de plenari, és saludable veure la política al servei de la gent. A més, és un missatge potent: si tots som capaços de posar-nos d’acord per ajudar les famílies que més ho necessiten, també hauríem de poder fer-ho per garantir habitatge digne o transport assequible. Perquè, al cap i a la fi, hi ha qui parla molt de baixar impostos però s’oblida de qui queda fora del sistema. Nosaltres defensem una fiscalitat justa, no una bandera superficial que només serveix per fer titulars fàcils.

Però no ens enganyem: la tarifa social no resol la desigualtat, només l’amorteix. Una família monoparental amb dos fills i un pis de 90.000 € de valor cadastral pot pagar menys taxa, sí, però si el lloguer s’empassa el 40 % del sou, continuem tenint un problema estructural. La fiscalitat progressiva és necessària, però no suficient.

Quarta reflexió: la clau de tot plegat és la recurrència. Quan una mesura social s’aplica automàticament, sense dependre del voluntarisme del govern, estem construint institucions robustes. I quan els drets no caduquen cada desembre, estem consolidant una ciutat amb memòria social. Tarragona ha trigat, però comença a entendre que el futur no passa per repartir subvencions puntuals, sinó per garantir una base estable de justícia fiscal.

I una proposta final: aprofitem aquest consens per avançar cap a una tarifa verda que premiï qui genera menys residus o utilitza la deixalleria. No es tracta només de ser solidaris entre persones, sinó també amb l’entorn que compartim. L’Anella Verda, el Francolí, la platja Llarga… tot això també paga el preu de les nostres desigualtats.

En definitiva, el ple d’aquesta setmana pot ser recordat per les paraules grandiloqüents i electoralistes o pels fets petits que milloren la vida quotidiana. El repte, ara, és decidir què volem: construir una ciutat fiscalment justa o quedar-nos atrapats en el “com pitjor, millor” de certa oposició. Perquè una ciutat justa no es construeix amb titulars, sinó amb drets que duren més que els governs.

El futur de Tarragona no es mesura per la quantitat d’impostos congelats, sinó per la quantitat de famílies que poden viure amb dignitat sense demanar permís, fent que la dignitat es torni costum.