Catalunya i la solució
La política espanyola envers Catalunya no té solució. L’explicació és ben senzilla: el partit que governa a Madrid —ara el PSOE— promet qüestions cabdals per al país, com un finançament just, la gran inversió al Prat o l’acabament del Corredor Mediterrani.
Els partits catalans fan sentir la seva veu, reclamen, i reben promeses a llarg termini. Però, amb la llei del pèndol, al cap de poc el govern canvia —sovint cap al PP— i tot queda oblidat.
Així, les propostes catalanes mai s’arriben a complir, i amb cada canvi de govern tot torna a començar. I ja fa massa temps que dura: des de la Transició i la Constitució del 1978, més de cinquanta anys seguint el mateix patró.
El resultat és un dèficit d’inversions en infraestructures colossal, que encareix l’activitat empresarial i complica la vida dels ciutadans, que sovint no poden ni desplaçar-se a la feina. Estem parlant d’un dret bàsic.
Les proves són clares: l’AP-7 col·lapsada i Rodalies en crisi. Aquest és el resultat de la política del pèndol.
Mentrestant, el MITMA i els seus tècnics continuen inaugurant nous trams d’autopista entre pobles de Castella, ampliant el Corredor Atlàntic o millorant carreteres locals, sense oblidar Madrid, centre de la galàxia, plena d’AVE i autopistes arreu.
La perifèria, en canvi, ha estat descuidada. El Corredor Mediterrani acumula més de deu anys de retard i ara s’hi proposa una solució ‘low cost’ —el tercer fil— que travessa Tarragona i la seva costa, afectant greument la logística i la indústria. El dany és enorme, gairebé irreversible, en un món globalitzat que avança a gran velocitat. Aquí, per obtenir una simple llicència municipal, es pot esperar un any; imagineu quant temps caldrà per revertir aquesta situació.
De fet, aviat el Corredor Mediterrani ja no farà falta: la producció agrícola del Marroc pot enviar-se en ferri de Tànger a Sète en dos dies, sense petjada de CO₂ —un requisit creixent als supermercats d’Europa central i del Regne Unit. Un camió frigorífic fa uns 700 km diaris: només d’Almeria a Tarragona és un dia, i fins a l’Europa central, dos més.
Per tot plegat, o s’assoleixen acords de govern signats i vinculants, o tot se’n va per l’aigüera, i Catalunya continuarà perdent competitivitat global.
Després de tants anys d’escassos resultats, cal preguntar-se si volem seguir tancats a la sínia o baixar a la realitat i exigir, amb tota la força possible, el reconeixement i la resposta a una demanda justificada d’una de les regions més rellevants d’Espanya en població, PIB i exportacions.
En cas contrari, només quedarà una solució.