Diari Més

Creat:

Actualitzat:

L’evidència social, on cada cop es fa més difícil de ‘tirar endavant’, sense fer renúncies importants, ens porta a un marc de convivència, on cada cop sembla més evident que el ‘joisme’ és vital per una gran part de la nostra col·lectivitat, independentment del fet que es busquin excuses, de tota mena, per justificat una situació objectiva com és la baixa natalitat, com un fet que ha vingut a quedar-se i que, sens dubte, fixarà variables de futur diferents i amb connotacions, avui encara impensables, per molt que els ‘espavilats de torn’ fixin les seves teories interessades o busquin raonaments de tot ordre per justificar un model de convivència innovador.

Quan es parla de grups socials concrets, ‘mil·lenials’, ‘generació Z’, amb les seves concepcions al respecte, poques vegades s’aprofundeix en la constatació de fets generalistes que afecten grups socials que no tenen per què emmarcar-se sobre designis concrets, sinó que són fruit d’una manera de ser de molta gent, que veu en l’assumpció d’obligacions un ‘cost’ no desitjat, malgrat que la història i la necessitat compartida, exigeix, per subsistir com a tals. És a dir, en el nostre món, on ‘són sagrats els deures’ i cada cop són podades en dubte ‘les obligacions’, una gran part fuig de la lògica per autojustificar-se en marcs de subsistència en la trobada del bé personal que tot ho condiciona, malgrat els ‘atenuants’ evidents de l’alt cost de la vida, la inestabilitat personal, el dubte sobre determinats punts d’inflexió com la trobada d’habitatge o, fins i tot, la consistència de les relacions laborals, des d’una visió generalista.

Sembla, per tant, lògic que tot aquest entorn, ens inciti cap a una reducció dels ‘compromisos’, com garantia de llibertat absoluta, venent-se el tema, a més, com quelcom progressista, a l’hora del seu encaix ideològic.

Conseqüència de tot l’anterior és que sembla que, davant el dubte de tenir fills, adoptar-los o optar per una ‘mascota’, la resposta és fàcil, ja que aquesta darrera elecció, d’entrada, no requereix una aposta compromesa com pot ser un fill, i no solament des d’una visió de lligam, sinó també pel que fa al cost econòmic de l’opció triada.

Davant el que refereixo, i en funció del respecte que tothom pot merèixer en cada decisió, el que és evident és que som davant un punt de canvi social referencial, sense entrar en l’apartat confessional, on per part dels dirigents de cada religió s’ha posat de manifest el seu rebuig a una manera de fer, respectable, però que ens comporta conseqüències de tot ordre.

Ens agradi o no, a més, podem veure que el fet que reflexiono comença a ser una constatació palpable, instaurant-se un ‘model de família’ nou, com el que en el seu moment va ser la baixada de fills, en cada família, i la proliferació del ‘fill únic’, com un fet molt consolidat.

És evident que, com a conseqüència directa del que parlo, que, repetidament, també podem visionar com les mascotes es converteixen com ‘fills de fet’, malgrat que se’ns pot fer difícil de comprendre, ara bé, aquesta és l’opció triada per una part de la ciutadania i, ben segur, que, més aviat que tard, veurem legislacions a l’efecte, on ja es podrà entreveure en els conflictes que es donen en cas de divorcis, on la mascota exigeix un pronunciament judicial, més repetit del que puguem sospitar.

No sé si tot el que defineixo és un fet de futur, o quedarà com ‘modus operandi’ del que sí que estic convençut és que, en cap cas, ‘un gos pot substituir un fill’, per molt que busquem arguments de tot ordre, o assistim a conclusions fonamentades com que ‘les mascotes són els fills del futur’.

Tornant a l’inici del meu relat, on referia al ‘joisme’ com una opció que ve a fer prioritari parlar del nostre benestar personal per damunt de qualsevol altra visió, creient-nos el centre de tot, és un fet consolidat, en una societat on el ‘jo i jo’ és l’única creença absoluta en el nostre conviure quotidià; l’egocentrisme, per tant, ve a consolidar un culte respectable, però amb connotacions difícils de ‘limitar’.

tracking