Uns bons personatges

A classe de Literatura Universal, els meus alumnes es pregunten de què serveix aquesta matèria, si amb prou feines llegeixen; quina mena de profit ha de fer-los, si no pot convertir-se en diners; de què els ha de valdre tot això, si no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb la seva vida tan incerta. En efecte, la gent potser ha canviat poc o molt en els últims tres mil·lennis, però el que és l’última dècada, se sap que ha estat un abans i un després en la història de l’ànima i de la seva reencarnació.

Tal premissa és la que, si més no, s’ocupa d’evidenciar, entre cop i cop de cap, la filla de papà, que, confinada a l’aula més alta de l’edifici, espera el moment de rebre un petó d’amor veritable, per boca d’un pinxo de l’últim curs. Actiu com ella, un noi que avui ha suspès el seu enèsim examen (o potser ahir: no ho sap), observa les criatures que conformen el seu grup amb una mirada buida i amb la plena convicció que ni en l’existencialisme francès ni en cap altre -isme hi ha de trobar el perquè de tants dies lectius.

També n’hi ha, és clar, amb propòsits més elevats. Des d’una posició estratègica, el més ben plantat de la llista tot el dia s’estudia el sistema d’estimar i desestimar indiscriminadament tantes companyes com pugui, oblidant amb totes les seves forces que la perdició espera, a l’avaluació final, amb una fatal clatellada. Però tan llarg com li ho fiem! 

Entre les seves preses, per cert, una noia d’ulls tan bonics com confosos, de nou melancòlica, tampoc no està per a romanços: altrament se la passa sospirant, a cavall de la depressió i la mania, per trobar la manera d’assimilar el contingut de la seva existència al d’una glamurosa publicació a les xarxes.

D’entre els cantats més amunt, ¿on s’amaguen els espantosos? Darrere d’un serrell que li tapa els pensaments secrets, un estudiant massa intel·ligent conspira, íntimament i en silenci, per sadollar la seva curiositat amb la destrucció del professor de matemàtiques o, com a mínim, amb la destrucció de la seva paciència. 

A prop, enganxat a la paret, un escarransit pubescent que ahir era normal, aquest matí s’ha aixecat del llit després d’uns somnis neguitosos amb la cara plena de grans i, amb tot, encara es veu en l’obligació de venir a escola per a complir amb el seu deure ingrat dins d’un sistema absurd.

En qualsevol cas, cap d’aquests ignora tant la història i la teoria de la literatura com el següent. Com si fos obra d’un déu avorrit en les altures, les principals forces centrífugues de la meva aula es troben concentrades en la boca del gran xerraire, del verborreic i eloqüent repetidor que, com qui diu, va fundar l’escola fa una mà de promocions. És a través de la seva labor oral que la transmissió de tota una saga d’històries, de xafarderies, de cançons; en definitiva, de ficcions velles i noves, està fermament assegurada al marge de l’aprovat. Oh, musa!

Des de la taula del professor, s’albiren vagues maniobres. Encara si poguessin topar amb un guia, per transitar amb ell els nou cercles de l’adolescència! Però, ¿on trobaran aquell mot que els escorti fins a l’afirmació de la seva pròpia identitat? Lamentablement, sembla ser que tanta singularitat no pot estar enlloc registrada. 

Des de l’Eva i l’Hèctor fins a l’Úrsula I. i l’Ignatius J., passant per l’Artur i el Tristany, la Laura i la Bea, la Julieta i l’Alcestes, l’Elizabeth i la Nataixa, el Gori, el Leopold i la Lola, els meus alumnes de Literatura Universal, per a bé o per a mal, estan fets uns bons personatges. És clar que no els en calen més.