Quan el Govern no fa pinya amb els Castells

Des que va començar la temporada castellera, diverses actuacions importants han estat suspeses o s’han vist ininterrompudes durant molta estona per col·lapse o per insuficiència dels mitjans sanitaris disponibles. La diada de la Festa Major de l’Arboç o la recent del Mercadal de Reus formen part del primer grup, i la de la Festa Major de Terrassa, del segon, per esmentar-ne només algunes.

D’aquestes incidències en parlàvem el 6 d’octubre al Parlament. El president de la Coordinadora de Colles Castelleres, Albert Torres, amb un centenar d’entitats i més de 13.000 castelleres i castellers, insistia en la necessària regulació dels dispositius sanitaris per evitar retards en les atencions i en els trasllats als hospitals. El 30 de maig, abans de l’inici del tram àlgid de la temporada, el Parlament havia aprovat unes mesures, consensuades amb les colles, perquè s’incloguessin en el decret preexistent que regula la seguretat en festes i espectacles.

Incongruències

No deixa de sorprendre que els grups de foc —balls de diables, bestiari i altres colles— o els correbous tinguin reconeguda la necessitat de mitjans sanitaris, i els castells no. Més quan, malauradament, hem vist que el risc zero no existeix. Per no referir-nos a altres activitats populars que no formen part de l’apartat patrimonial, sinó dels espectacles, més ben tractats que no la cultura tradicional. Per reblar-ho, la redacció actual preveu que en les actuacions més multitudinàries els espectadors tinguin atenció sanitària, mentre que es prescindeix d’un dispositiu explícit per als castellers.

També preocupa que, a diferència d’ara, aquest decret s’ha modificat quan ha convingut per augmentar o reduir les exigències envers els organitzadors d’activitats d’altres tipologies, que són els qui han de planificar les mesures d’autoprotecció.

Descoordinació

De tots és coneguda la pobresa de coneixement que exhibeix el Departament de Cultura del Govern en matèria castellera, amb errades sonades com la confusió de places i localitats en les xarxes socials, i la inconsistència que presenten memòries i informes sobre celebracions patrimonials, especialment si són del sud del país. Però sobta la incapacitat d’influència sobre el Departament d’Interior perquè s’alineï amb les necessitats del teixit associatiu de la cultura popular, sobretot tractant-se del fet casteller declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

En definitiva, aquest és un altre dels casos en què el Govern actua d’esquena al Parlament, expressió de la sobirania popular. També un exemple d’ineficiència d’una administració allunyada de la realitat del dia a dia de la ciutadania. Sembla que els despatxos barcelonins, malgrat els viatges de consellers i alts càrrecs —alguns clarament d’aparador i, per descomptat, no amb tren—, són més afins a les balconades que al que passa a baix a plaça.