Fortí de la Reina
El Fortí de la Reina és una construcció militar bastida en ocasió de la guerra de Successió, situada de manera estratègica en la punta del Miracle de Tarragona controlant la línia de costa. Fortificació costanera de forma trapezoidal pràcticament reduïda a les seves muralles, construïda amb pedra i argamassa. Presenta una porta a la banda de terra amb arc de mig punt fet amb maons. El baluard es va construir el 1745 sota la direcció del coronel d’enginyers Miguel Marín amb la col·laboració del comandant Antonio de Olmedo. Sembla que en el 1754 es van fer reparacions. Durant el segle XIX fou utilitzat sobretot en el setge i defensa de Tarragona durant la Guerra del Francès (1811), i en les guerres civils al llarg de tot el segle XIX.
Durant el segle XX es van plantejar tota una sèrie de projectes per donar un nou ús a l’espai. El 1927 es va publicar la possibilitat d’urbanitzar la zona. El projecte era ambiciós i preveia construir-hi un casino-hotel a l’interior. L’edifici fou inventariat per la ‘Dirección General de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia’ en compliment del decret de 22 d’abril de 1949.
El 1953 l’ajuntament va declarar zona verda l’entorn del monument encara que s’acceptava la construcció d’un hotel. El 1954 es va anunciar que el Ministeri d’Informació i Turisme construiria un hotel, fet que al final no es va portar a terme. El 1962 es va acceptar tramitar la sol·licitud d’un balneari-restaurant que tampoc es va realitzar. El 1963, l’arquitecte municipal i racionalista Josep Maria Monravà López (Tarragona, 8/05/1905 – Barcelona, 28/02/1999) –responsable de l’urbanisme de la ciutat entre els anys 1939 i 1963– va dibuixar els plànols del que havia de ser un restaurant amb un edifici de 14 plantes i 84 cases que tampoc es va tirar endavant. El 1965 a pocs metres es va construir el restaurant Marina Roc. Es va denegar la seva obertura i va ser enderrocat.
L’espai va restar desocupat fins que el 1989 l’Ajuntament, encapçalat per l’alcalde Josep Maria Recasens Comes/PSC va concedir la llicència d’obra per a construir-hi un restaurant. Aquest any es va produir la moció de censura que va guanyar CiU, sent l’alcalde Joan Miquel Nadal. El seu govern mai va concedir la llicència d’activitat del restaurant. Les denúncies i processos judicials successius van portar a la sentència definitiva de demolició del restaurant l’any 2007. Ara sabem que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros sent alcalde va enviar un emissari a parlar amb la demandant, la procuradora Rosa Elías, per tal que retirés la seva denúncia i evitar l’enderroc que tant el Tribunal Superior de la Justícia de Catalunya/TSJC (1992, 1996, 2007, 2015 i 2017), com el Tribunal Suprem (1995, 1998, 2001, 2018 i 2020), i el Constitucional (2006) havien dictaminat amb diferents sentències en aquest sentit.
A més el TSJC instà amb l’amenaça de multa diària en el cas de no complir amb la resolució, que va suposar un cost de 643.000 euros, que van ser declarats a la propietat d’aquest monument declarat Bé Cultural d’Interès Nacional/BCIN. El mes de març de 2009 el propietari del Fortí Enric Catà va presentar una reclamació de 18 milions d’euros a l’ajuntament, que el maig de 2013 recorre davant el TSJC i torna a sol·licitar els 18 M€ al Consistori. El TSJC rebutja la petició de Catà i el febrer de 2017 aquest tribunal tanca definitivament aquest cas tan polèmic, el Suprem confirma la prescripció i dona el cop de porta final al Fortí.
Hi ha qui escriu que la decisió d’una sola persona per evitar el seu enderroc hagués estat possible. Però també és cert que durant divuit anys va funcionar un restaurant que no complia la legalitat i aquest patrimoni de tots també va ser malmès anteriorment. Errors administratius també van portar a una situació kafkiana, inversemblant.
Aquest espai emblemàtic porta 17 anys sense cap ús. Ara el propietari d’aquesta icona tarraconense vol que sigui un actiu econòmic i motor ciutadà, fet que aplaudim i encoratgem. Ara hem d’esperar que la nova construcció que es preveu no empitjori ni malmeti l’entorn arqueològic i urbanístic que té (no sigui de cartó pedra com abans). La qualitat i la sostenibilitat, deuen ser les característiques del nou projecte, perquè sigui un referent tarragoní i la punta del Miracle es vegi revitalitzada.
Ara ens hem de congratular que aquest BCIN, amb els seus més de 3.000 metres quadrats que tenia l’antic restaurant i després dec 28 anys del procés judicial, torni tan aviat com es pugui a una activitat econòmica i cultural també, si escau, en un entorn gairebé nou després de la desaparició del ‘mamotreto’, la reobertura del Fortí de Sant Jordi, la consolidació del carril bici entre les platges de l’Arrabassada i la del Miracle, arribant fins al Port, amb el seu nou Parc, que em porta a manifestar que definitivament la ciutat mira al mar, com no l’havia contemplat mai.