La vida no es construeix amb excuses: es construeix amb collons

Vivim en un temps on s’ha refinat l’art de justificar la paràlisi. Tenim mil motius per no començar, per no arriscar, per ajornar. Ens diem que és prudència, que és estratègia, que encara no és el moment, quan en realitat el que fem és vestir de raó una por que no volem reconèixer. Ens hem acostumat a disfressar la inacció de sentit comú, quan en el fons sabem que la veritat és una altra: la vida no la construeix qui espera, la construeix qui actua. I per actuar, més enllà del talent, cal una cosa molt més primària i vital: collons.

No és una paraula fina. De fet, és una paraula bruta, directa, de les que no es poden citar en segons quins llocs. Però és també una paraula necessària, perquè expressa millor que cap altra aquella força interior que ens obliga a trencar límits, desafiar pors i tirar endavant quan tot s’ensorra. Els collons no són arrogància, ni testosterona, ni violència. Són decisió. Són ambició en estat pur. Són aquell impuls que apareix quan la ment dubta, quan el cor tremola, però tu continues. Perquè dins teu hi ha una veu que et diu: o ara, o mai.

Les excuses són fàcils. Tothom en té. Sempre hi ha una raó per no fer-ho. Però també hi ha una raó per començar. I aquesta raó no surt de fora, sinó de dins. És el record d’allò que et mou, que t’encén, que et fa sentir viu. Els que construeixen vida no són els que tenen les condicions ideals, sinó els que hi posen el que fa falta quan no tenen res. I això, gairebé sempre, és una combinació d’inconformisme, dolor assumit i collons.

Els collons no criden. No fan espectacle. No es pengen medalles. Però són darrere de cada decisió valenta, de cada pas endavant sense xarxa, de cada projecte que comença quan tothom diu que no toca. És molt fàcil jutjar des de la comoditat, però molt més difícil mantenir-se ferm quan el món et tremola als peus. I és en aquests moments, quan ningú t’aplaudeix, quan ningú et veu, que es defineix qui ets realment.

La vida està plena de gent brillant que mai va fer res. No per falta de talent, sinó per falta d’ambició valenta. I també està plena de persones normals que han arribat molt lluny perquè un dia van deixar de demanar permís i van decidir fer-ho. No perquè se sentissin preparades, sinó perquè estaven fartes d’esperar. Potser no ho tenien tot clar. Potser tenien por. Però van avançar igualment. I això no és ser irresponsable. Això és tenir collons.

Triomfar no vol dir guanyar sempre. Vol dir persistir. Vol dir aguantar quan seria més fàcil plegar. Vol dir alçar-te una vegada més, mirar-te al mirall i recordar-te qui ets. Perquè el que et separa de la vida que vols no és la sort, ni els contactes, ni la perfecció. És la capacitat d’aguantar quan tot flaqueja. És començar, encara que et tremolin les cames. I això, una vegada més, és tenir collons.

Qui viu amb excuses espera que algú li obri el camí. Qui hi posa collons, l’obre ell mateix. Potser s’equivoca, potser cau, però es refà, i cada cop és més fort. No és que no tingui por: és que no permet que la por el governi. I això, avui, és un acte revolucionari. Mentre molts busquen validació, ell fa camí. I mentre uns acumulen queixes, ell transforma realitats.

Potser no hi haurà aplaudiments. Potser ningú t’ho reconeixerà. Però tu ho sabràs, perquè hauràs viscut. Hauràs trencat el silenci còmode de les excuses i hauràs escollit construir. I això no ho fa qualsevol. Això ho fa qui té ambició... i collons.

I quan arribi el dia final i et miris enrere, no comptaran les vegades que vas caure, sinó les vegades que et vas aixecar. No comptarà quants et van aplaudir, sinó quants camins vas obrir. Perquè la vida, al final, no es mesura pels somnis que vas tenir, sinó pels cops que vas tenir collons de convertir-los en realitat.