La fugida al paradís

Encara que, a vegades, puguem no ser conscients, la realitat diu que estem en una crisi molt greu, amb tota mena de variables quotidianes, però que es concreta en l’evidència absoluta del fet que el model que tenim no funciona i on les seves mancances, fins ara delimitades interessadament, s’han anat amagant a una ciutadania que el que desitja és el seu protagonisme i, en tot cas, estar convençuda que el futur és ‘demà a la tarda’, o el que pot ser més evident, oblidar la mateixa existència com evidència.

No existeixen dubtes que el sistema, polièdric, depenent d’on s’aplica, no pot ser vàlid, si a més, valorem, en la seva justa mesura, un marc globalitzador, cada cop més present, i on s’han afegit lideratges nous, amb una capacitat d’influència imparable, amb aplicacions dels seus dictats econòmics, com preludi de la mateixa imposició d’altres variables, més perilloses, com les limitacions de la nostra llibertat.

Si mirem el tema des d’una visió local, Europa, la cosa encara és més evident, especialment per la pèrdua d’influència global, que fa que, ben aviat, bona part del nostre marc econòmic i social es veurà trasbalsat, per acords aliens com el tema ‘aranzelari’ que només és una mínima al·lusió del que pot ser tot en el demà proper.

Al llarg dels darrers anys, el món, com concepte general, ha vist al Primer Món, Europa-Amèrica-Canadà-Japó-Austràlia, com una referència acaparadora de convivència social i perspectives positives, la qual cosa ha generat un marc d’absoluta admiració per aquells que veuen en el seu projecte de vida només negativitat; tot això ha comportat un flux emigratori i, el que podria ser important, l’arribada d’inversions, en forma de milions de dòlars-euros, que garanteixen el marc referit, en un exercici de despesa a la qual es podria fer front, sense cap problema, fos pública o bé de sectors empresarials, al màxim nivell. Fins i tot, ens hem pogut permetre marcs impositius especials i, el que és més emblemàtic, mantenir la capacitat de ‘seguir manant’ en totes les opcions existents.

A ningú li ha preocupat, en aquest ‘paradís’ compartit, el fet que no es beneficiaven del marc de progrés, ni tampoc s’ha incidit en punts emblemàtics, com el ‘diner negre’, que s’ha anat acumulant fins a xifres impensables, i que ha comportat una situació de difícil ‘atac’ des de la lògica dels fets. Encara més, avui, es parla poc de paradisos fiscals, quan tots som conscients del seu potencial il·limitat i amb vocació d’influir en el mateix teixit econòmic.

Sembla, per tant, evident que els darrers moviments econòmics i polítics que es donen en les democràcies, encara vigents, vagin per camins desconeguts, apartant a les opcions polítiques fins avui de referència; sembla lògic, a més, que la societat farta d’un model on les coses no se solucionen, on és necessari fer cua i demanar cita per defensar el que és nostre, o el descontrol de corrupció que arriba a les cotes més properes del poder, són arguments difícils d’atacar i que també augura un nou marc al respecte.

Tot el que esmento comportarà desestabilització d’ordre econòmic, polític i social davant una pèrdua de credibilitat dels dirigents de torn, per no esmentar la incapacitat de fixar normatives legals per donar resposta als grans problemes plantejats com la immigració, la seguretat o la mateixa precarietat, a tots els nivells.

Tornant a la meva primera reflexió, què lluny es queda aquell ‘paradís’ compartit i admirat, al que ja no es veu com garantia del que desitgem col·lectivament i que malauradament, haurem de fer un esforç de coherència futura, si com a mínim es vol preservar la viabilitat d’una gent, farta de promeses falses, compromisos impossibles, o garanties sense coherència, i això només pot ser fruit de ‘consensos’, avui aparcats, i que es veuen molt difícils de reconduir