Albinyana és com la Ricarda, però el port no és l’aeroport

Si us volen parlar d’una zona humida, un espai natural de gran valor, inclòs a la Xarxa Natura 2000, a prop d’una gran infraestructura de mobilitat, i amenaçada per possibles ampliacions, segur que pensareu «Això va de la Ricarda i de l’aeroport del Prat!».

Doncs no, no és així. Això va dels Prats d’Albinyana i del Port de Tarragona. I ja veurem com s’assemblen, però no són el mateix.

Ambdós són espais de gran valor ecològic que es troben envoltats, no només de grans infraestructures, sinó també d’activitat industrial, logística i econòmica. Són zones humides, zones d’alt valor ecològic, espais claus en les rutes migratòries d’una gran diversitat d’aus i espais connectors metropolitans. Espais, que formen part de la Xarxa Natura, que no només cal protegir i conservar, sinó que cal restaurar-los de les contínues agressions que han patit, arribant al punt de posar en risc la seva continuïtat.

I per aquesta continuïtat ja és l’hora, i no pot ser entès d’una altra manera, que sigui l’activitat econòmica la que s’adapti i la garanteixi i no al revés com s’ha fet de manera habitual i recurrent, molt especialment pel conjunt de les administracions públiques, que potencien l’activitat econòmica menystenint els espais de valor ecològic que tenen a prop.

Cal·lípolis: un miratge irrepetible que no justifica trasllats ambientals

La restauració dels Prats d’Albinyana i el projecte Cal·lípolis a Vila-seca representen un cas extraordinari d’equilibri entre desenvolupament portuari i protecció ambiental. Després de 20 anys de tràmits i esforços tècnics, institucionals i econòmics, aquest antic aiguamoll degradat renaixerà com a reserva natural. El resultat és exemplar: una obra pionera d’enginyeria sostenible – «inèdita al món» en paraules dels seus dissenyadors – que compatibilitza logística, ús social i entorn natural.

Però precisament per ser un èxit tan difícil i llarg, el cas Cal·lípolis és un miratge irrepetible. No pot servir d’excusa per destruir altres espais com la Ricarda sota la promesa de futurs ‘trasllats’ o compensacions ambientals. No estem ‘creant’ un nou espai natural, com es pretén fer amb un hipotètic trasllat de la Ricarda: estem respectant i restaurant un espai natural, i és el Port el qui s’hi ha adaptat i no a l’inrevés.

Logística i medi ambient: una convivència costosa

L’ampliació de la ZAL i el contradic del Port no s’haurien autoritzat sense un compromís ferm de recuperar els Prats d’Albinyana. «Ha estat un lloc antropitzat i maltractat durant dècades», i només la voluntat política conjunta l’ha convertit en un projecte modèlic de renaturalització. Des del Port de Tarragona es reivindica que, pel seu valor i escala (37 ha), és la restauració ambiental més important a Catalunya en 25 anys, només comparable a l’estany d’Ivars.

La Ricarda no s’ha de traslladar

Pretendre ‘traslladar’ o compensar la destrucció de la Ricarda seria jugar amb la na-tura d’una manera irresponsable: no hi ha cap garantia que es pugui crear de nou un entorn de la mateixa riquesa, i menys encara en un termini raonable.

Cal·lípolis ens ensenya que recuperar un aiguamoll malmès requereix dècades, recursos i voluntat política continuada. A més, implica renúncies: el Port de Tarragona ha acceptat condicions estrictes i limitacions per fer possible l’equilibri amb el medi. Es pot imaginar AENA actuant amb la mateixa cura i paciència? Malauradament, els senyals apunten al contrari: l’intent d’ampliació del Prat va néixer viciat, sense un pla seriós de compensacions ambientals equivalents i menystenint l’oposició del territori.

La realitat és que, un cop perds un ecosistema madur, difícilment el recuperes amb la mateixa funcionalitat. Cada delta, cada estany, té unes condicions úniques. La Ricarda forma part d’un mosaic viu irreemplaçable, connectat amb migracions d’aus, dinàmica hidrològica del delta i un patrimoni natural construït al llarg de segles. No existeix un altre indret idèntic on ‘traslladar-la’ sense perdre’n valors pel camí.

El veritable progrés no passa per destruir espais naturals i prometre’n de nous, sinó per evitar d’entrada la seva destrucció.

I és que els Prats d’Albinyana són com la Ricarda, però el Port de Tarragona no ha actuat com l’aeroport de Barcelona.