El diner negre

Suposo que el fàcil és parlar de temes agraïts o, en tot cas, propers al que és correcte, per això es diu poc d’una gestió vital pel nostre model de societat que, entre tots anem fent amb vocació constructiva. Malauradament, en aquest marc poc es parla d’un dels condicionaments més importants d’aquest, ‘el diner negre’, vigent al llarg dels anys, però que actualment ve a ocupar un espai, cada cop més ample i on les limitacions al respecte, cada cop queden més difuminades per la seva intransigència real.

De totes maneres, quan es discuteix d’això, bo seria no fer exclusions, ni fer exercicis d’autojustificació, ja que el problema es troba tan assentat que ja és un fet per la petita economia fins a cotes imprevisibles; així, l’evidència d’una ‘corrupció sostenible’, que es pot acceptar com la incidència del que esmento, en les petites transaccions, és el primer pas perquè la situació no es limiti als grans anuncis que suposen les noves al respecte.

És evident que existeixen raons objectives, com la mateixa pressió fiscal desbocada, la deixadesa política o, com a referència obligada, el tràfic de drogues; ara bé, aquestes realitats no haurien de ser un escull per trobar solucions, si no volem que tot ens passi per sobre, en un exercici d’abstenció social i negacionisme absolut.

És evident que, quan parlem dels grans números, són incalculables els diners que desapareixen dels mercats i que, en tot cas, tornen a ells per conductes, com a mínim, poc clars, en un exercici de buscar avantatges sense límits pels tenidors.

Per altra banda, pot ser que costi assumir-ho, però, aquesta fugida de ‘capital’, ens aboca a una evidència d’estats superendeutats, on una part important dels seus mercats veuen com, els seus pressupostos públics, no arriben ingents quantitats de fons que ‘desapareixen’.

També, el que és un fet constatable és que arribarà un moment en el qual, els milers de milions fora dels mercats, ‘guardats’, suposarà una preocupació, exclusivament, per veure com es ‘netegen’ per fer-los servir, en funció d’especulacions de tot ordre.

Un altre fet primari, en tota aquesta situació, és l’existència i pervivència de ‘paradisos fiscals’, que fan que el que comento sigui un altre ‘negoci’ altament rendible, que és acceptat per la gran majoria de països, democràtics o no, e un exercici de civisme desbaratat.

Davant del que reflexiono, és lògic que el tema només sigui notícia mediàtica, de tant en tant, i que la seva vigència sigui inapel·lable, amb creixements desbocats en cada exercici econòmic, crec que poc es diu al respecte, però és que a més, quan es parla, no sé si es fa expressament, fins i tot sembla que, a vegades, es justifica la mateixa existència d’aquests ‘mini estats’ que donen cabuda a un negoci sense fi, per damunt de l’ètica i la moral puntual en cada moment. També es diu que el problema és imparable i que no existeixen solucions al respecte, per tant, s’ha d’assumir la negativitat que el resultat ens dona?

Molts són els que han parlat d’alternatives que, malauradament, repetidament han caigut en un ‘sac vuit decisori’ que sembla estan a les ordres dels qui controlen el tema, així, la possibilitat de limitar la vigència ‘d’aquests diners’ o períodes de temps podrien ser una opció possible si, a més, se sumés el punt del propi ‘color dels bitllets’; en tot cas, alternatives publicitades però oblidades.

És cert que, cada cop es parla més de treure els diners de les transaccions normals de la gent, la potenciació dels diners controlar en totes les vies, com si aquesta fos la solució màgica, oblidant que ‘l’esvoranc’ no està en els petits pagaments, sinó en els grans moviments; esperem que iniciatives com les del Parlament Europeu, al respecte, ens portin alguna conclusió efectiva.