El patxaran i l’esperança índia

Divendres 19. 18h. Tarragona. Plaça de la Font. En un conegut bar. Aquest és el marc en el que es mourà l’escena en la qual tres persones demanen «un patxaran, un whisky i un gin-tonic». En saben la resposta? En cap univers hauria pogut imaginar-me-la: «en castellano, por favor».

No sóc un talibà de la llengua, per bé que en defenso l’ús i milito en l’orgullós equip dels qui intenten eixamplar la base d’una manera amable i útil però ... potser comença a passar de taca d’oli.

No sé si em crema més que, en un bar de la plaça de la Font, em recalquin que els parli en castellà o que, en un bar de la plaça de la Font, no tinguin la més remota idea de què són el whisky, el patxaran i un gin-tonic . Tot plegat, una digna escena surrealista d’aquest nostre país que va camí dels 10 milions d’habitants.

Alguns diran que si la immigració, d’altres que si l’edat de la persona, la manca d’ofici o les variades situacions de precarietat, ... no en tinc la resposta però si constato que no anem bé, gens bé. I és obvi que si bé l’escena és real, no deixa de ser una anècdota de moltes situacions quotidianes que no sembla que preocupin a ningú.

El fàcil seria clamar per un Pacte Nacional de ‘la cosa’ que permetés crear les bases per a desenvolupar polítiques transversals de país però és clar, d’uns anys ençà el concepte ‘nacional’ ha perdut enters i seria l’excusa perfecta per a no pactar res. Ens haurem de conformar amb un Acord de País que és més light i convenient.

Superada la fase del naming, el següent drama seria navegar entre els mil arguments – excuses – que pretenen justificar i entendre, encertadament o no, perquè es donen aquestes situacions. I ja ho saben, tres anys discutint des de la trinxera per acabar fent un decàleg de mínims on plantejar solucions en matèries on no som competents. Un èxit.

Ara bé, malgrat els malgrats, com deia la setmana passada, hi ha d’haver lloc per a l’esperança i n’hi ha, amb llums i ombres, però n’hi ha. Aquesta mateixa setmana, un cambrer indi, amb 19 anys viscuts a Catalunya, em comentava que s’havia inscrit a un curs per aprendre català perquè veia que la gent li parlava i els feia gràcia quan els responia en català. Ai las! Ús, ús, ús, ús i amabilitat ! No en queda d’altra!

Per si fos poc, la seva companya, crescuda a Catalunya i estudiada aquí, en català, a qui animava també a parlar, em deia que l’havia estudiat però que no li era útil. El pitjor, sens dubte, la següent afirmació: «No lo entiendo. ¿Si estamos en Cataluña por qué me enseñan y me hablan primero en castellano? Si vivo en Tarragona, deberían enseñarme el de aquí, el catalán». ( Sra dixit).

Tot i que la batalla per l’ús dels català resta en mans de la militància cívica que cada parlant en faci, no podem oblidar que les polítiques d’integració – que no assimilació – han de reposar en la clau de volta del país, la llengua, i això és responsabilitat directa dels governs de la Generalitat de Catalunya.

Dit això, si no salvem la llengua, llarga vida al patxaran.