No venem fum amb l’hidrogen verd
Des del primer dia, l’hidrogen verd s’ha presentat com una panacea, una energia miraculosa que resoldria tots els nostres problemes. Ursula von der Leyen el va batejar com l’energia del futur i la política europea (la comunitària i l’espanyola molt en particular) s’han encarregat d’inflar expectatives. Però la realitat és tossuda: hi ha massa interrogants amagats sota la catifa i, si no fem les coses bé, el risc que tot plegat acabi sent més propaganda que un avenç real.
Hores d’ara, la viabilitat de l’hidrogen verd depèn, gairebé exclusivament, de subvencions. Està bé per arrencar, però quan les oportunitats de mercat no són clares, les empreses prefereixen no arriscar-se. Així no es genera ni confiança ni mercat. Estem davant d’una paradoxa: malgrat els milions d’euros invertits, el sector no arrenca. I sense l’impuls privat, els diners públics es malbarataran, com hem vist altres vegades.
S’ha venut que l’hidrogen és la clau de volta de la transició energètica, però fins ara és un miratge. Les seves aplicacions són limitades: útil al sector químic i al transport pesant, encara per desenvolupar, però sense sentit per a la mobilitat lleugera o el consum domèstic. Insistir en el relat màgic només fa perdre temps i recursos que podrien destinar-se a alternatives més eficients.
El gran problema és la desconnexió entre els diversos agents. La política anuncia plans i estratègies, però el mercat no hi respon. Sense demanda, no hi ha hidrogeneres, no hi ha xarxes de recàrrega, no hi ha infraestructures. El cas d’Iberdrola a la Zona Franca és paradigmàtic: una instal·lació infrautilitzada, sense prou energia verda i sense consumidors suficients.
Hi ha exemples positius com el de Huelva, on la producció i el transport en forma d’amoníac té lògica tècnica i econòmica, però sobretot un pla de viabilitat amb uns consumidors identificats. O el sector químic de Tarragona, que podria substituir fàcilment l’hidrogen gris pel verd. Però són excepcions enmig d’un desert d’improvisació. Europa hauria d’aprendre d’aquests casos i multiplicar-los, però la sensació és que s’aposta més per la retòrica que per la planificació.
El que falta, principalment, són més consumidors. Sense ells, no hi haurà mercat ni desenvolupament tecnològic. Avui, l’hidrogen verd està perdent la partida davant opcions més rendibles i amb retorn més ràpid. La transició energètica no pot esperar dècades; si l’hidrogen no accelera, simplement quedarà arraconat. En defi nitiva, l’hidrogen verd és una gran oportunitat, però avui està més a prop del relat polític que de la realitat industrial. O es prenen decisions clares i valentes per crear mercat i consolidar usos concrets, o acabarem descobrint que darrere tanta retòrica només hi havia fum.