El cas Sijena o la manca de sentit comú

Bona part de la meva feina professional ha estat dirigida en la conservació del patrimoni arquitectònic, en edificis declarats béns cultural o béns patrimoni de la humanitat per la Unesco. Entre altres, Esglésies, Torres i muralles de defensa, convents, claustres, Sales Capitulars i un llarg nombre d’immobles en el que a més de l’aspecte arquitectònic existien altres elements a conservar inherents amb l’edifici com pintures, estucs, paviments, vidrieres, mobiliari i que calia necessàriament la col·laboració entre diferents tècnics especialistes en nom del millor resultat en la intervenció. L’entesa entre professionals era la tònica general, que a més del criteri d’intervenció calia utilitzar el sentit comú. 

La disputa generada entre la Generalitat de Catalunya i la Diputació General d’Aragó, arran de la creació del nou Bisbat de Barbastre-Monsó, que separava de la històrica diòcesi de Lleida, municipis de les comarques de la franja oriental d’Aragó i en conseqüència part del patrimoni eclesiàstic que canviava de diòcesis i de comunitat autònoma ha provocat un enfrontament polític i judicial on el sentit comú ja no cap.

Segons la Unesco els béns materials d’una determinada cultura poden ser traslladats d’un lloc a un altre i posa exemples; pintures, manuscrits, escultures, restes arqueològics, objectes de culte entre altres. Interpreto que la Unesco considera prioritari amb l’objectiu de conservar un bé cultural, que és de tots, la seva preservació independent de la seva ubicació. 

És evident que fora ideal que cada bé cultural es conservés en el lloc on va ser creat o instal·lat a l’origen. Amb aquesta premissa considero que les pintures murals de Sijena haurien d’estar a Sijena, com la pintura mural del Pantocràtor de l’absis de Sant Climent de Taüll a l’església romànica de Taüll, o la Dama d’Elx a Alcúdia i no a Madrid, o l’obelisc de Luxor al temple de Luxor i no a París.

Dit això, és la comunitat científica i els tècnics especialistes els que en primera instància haurien de considerar la necessitat o no del trasllat de les pintures. La presa de decisions ha de tenir en compte molts factors; tècnics, històrics, culturals, al cap i a la fi , en aquest cas concret les pintures són tant Aragoneses com Catalanes. Cal recordar que el monestir va ser basti en l’època de la Corona d’Aragó, monarquia composta entre els territoris del regne d’Aragó i el Principat de Catalunya. Les variacions en el territori per qüestions polítiques no ha de fer variar les entitats culturals històriques.

Hauria estat més constructiu i convenient la creació entre tots, que en una taula de diàleg en la que la política no estigués representada, s’haguessin discutit la necessitat del trasllat. Si del resultat de les converses s’acorda el trasllat al monestir de Sijena, perfecte. Si s’acorda que és millor la permanència en el lloc on es troba també. Sentit comú. Mai l’enfrontament ens porta enlloc. L’únic perjudicat és el bé i els sentiments de les persones siguin d’on sigui. Hem d’aprendre que la cultura no té propietari. És patrimoni de tots allà on sigui. Sol cal preservar-la amb sentit comú.

Encara som a temps de reconduir el litigi. Apel·lo a les entitats relacionades amb el patrimoni, als col·legis professionals i universitats, tant de Catalunya com d’Aragó i altres comunitats, a demanar la constitució d’una taula de diàleg que inclòs pogués assentar les bases de protocol per altres litigis que poguessin sortir. Afortunadament, davant el dubte, avui tenim tecnologia per recrear imatges exactes a les originals que pot satisfer les voluntats d’ensenyar el nostre patrimoni amb seguretat, sigui on sigui, a Sijena o a Barcelona. Polítics, absteniu-vos, si-us plau, ja heu fet prou mal.