No tot és política
És un fet inapel·lable que si mirem la majoria dels mitjans de comunicació, el debat partidista és un fet emblemàtic que ocupa grans espais informatius, en un exercici permanent per part de les diferents opcions, per buscar un protagonisme permanent en l’objectiu final de poder conquerir suports electorals, un cop arribin les consultes democràtiques, en cada cas.
Conseqüència de l’anterior, és que la ‘politització’ s’ha convertit en un denominador comú per la societat, que rep lectures de cada situació, de manera directa, en funció del ‘discurs’, en cada moment, dels líders públics. Sembla que aquesta realitat ens porti a un monopoli interpretatiu limitat a les diferents opcions partidistes que, mitjançant els seus ‘canals de comunicació’, directes o no, volen dictar determinades concepcions concretes en qualsevol debat que es pugui plantejar.
Si aprofundim en el que això representa, sembla, o pot semblar, que res és aliè a la discussió ideològica, en un exercici compartit que vol vendre la realitat indeguda del fet que ‘tot és política’, i que, per tant, tot té lectures en funció del dictat puntual partidista en cada cas. Seguir en la línia que esmento, pot tenir moltes lectures, ja que el que pot ser més greu és que, d’entrada, no existeixen límits a l’hora d’interpretar en funció de les majories, les coalicions de govern, o fins i tot les minories, com una fórmula democràtica sense límits i legítims, però amb connotacions difícils de delimitar; per altra banda, aquesta fórmula també pot amagar altres qüestions vitals, com pot ser l’anàlisi de la gestió des de posicionaments objectius, limitant-se tot al ‘tu més’, com argument delimitat a tots els efectes.
És lògic que uns i altres, vulguin conservar el poder o arribar a tenir-lo, però crec que és un error que aquí serveixi tot, com una fórmula de legitimitat absoluta a la qual no es pot condicionar sota cap reflexió fora de la confrontació partidista.
Malauradament, aquest model, on els contraris ja no són ‘adversaris’, sinó que s’han convertit en ‘enemics’, el que fa és dividir la comunitat fins a cotes insospitades, i el que és més greu, potenciar ‘els extrems’ que, cada cop, passen a tenir més pes, sense oblidar variables com el mateix absentisme democràtic, on la gent passa de la cosa pública perquè els seus representants passen d’ells, o el que inclús pot ser més greu, la consolidació de ‘l’apolític’ com una fórmula de queixa cap a un marc que no es vol acceptar.
L’evidència del que esmento té difícil reconducció, ja que sembla que la cosa cada cop es consolida més, en funció dels equilibris de poder que encara aporten més arguments per ‘dubtar’ a una part de la ciutadania, però no estaria de més buscar noves fórmules que permetin ordenar mínimament la situació vigent, malgrat la dificultat que això suposa pels potencials ‘costos electorals’ que pot tenir per uns i altres.
La nostra encara curta vida democràtica, ens agradi o no, posa de manifest que els majors avanços socials s’han donat quan els suports parlamentaris han estat més amplis, en tots els sentits i, per tant, en moments de dificultats, com els que vivim, no estaria de més buscar escletxes que permetin trobar ‘consensos puntuals’.
Pensar que tot pertany al món de la política, pot ser acceptable com concepte, però si aprofundim en el fons de la tasca pública, veurem encerts i desencerts, bones tasques o tasques fallides i, per tant, aquesta també hauria de ser una lectura a valorar en la mateixa necessitat i poder avançar conjuntament i no en funció del mateix exercici del poder.