El català no resta: suma
En els darrers mesos, la qüestió lingüística a Catalunya ha tornat al centre del debat públic arran de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·la parcialment el decret que blindava el català com a llengua vehicular a l’escola. Més enllà del matís legal, el que es discuteix és un assumpte de fons: quin lloc ocupa el català en la vida pública, què entenem per igualtat d’oportunitats i quin model de convivència volem construir. El català no és una llengua menor ni una raresa folklòrica, sinó un instrument cultural, de pensament i de creació que ha sobreviscut a segles de prohibicions, persecucions i marginació. La seva existència és testimoni de resiliència, però també de vulnerabilitat: sense un compromís col·lectiu de preservar-lo, corre el risc de quedar arraconat davant el pes demogràfic i mediàtic del castellà. La protecció institucional del català no és un privilegi ni una concessió, sinó un deure democràtic davant una llengua que, sense suport, es veuria inevitablement desplaçada.
L’escola ha tingut un paper essencial en aquesta tasca. El model d’immersió lingüística, sorgit als anys vuitanta, no va néixer d’un afany excloent, sinó d’una finalitat cohesionadora: garantir que tots els alumnes, amb independència de la llengua de la seva llar, poguessin accedir al català i, per tant, participar en igualtat de condicions en la vida pública del país. La pràctica evidencia que, lluny de perjudicar el castellà, aquest model ha permès a les noves generacions assolir un domini sòlid en totes dues llengües oficials. Els informes comparatius mostren que els estudiants catalans aconsegueixen competències en castellà equiparables a les de territoris monolingües, alhora que sumen el català com a llengua plenament funcional. Aquesta doble competència és un valor afegit, un capital cultural que obre portes i no les tanca.
És necessari remarcar un punt sovint oblidat: defensar el català no significa eliminar el castellà. La realitat sociolingüística catalana demostra que el castellà gaudeix d’una presència fortíssima en la realitat diària, en els mitjans de comunicació, en l’àmbit digital i en les relacions socials. L’aposta pel català a l’escola busca harmonitzar, no marginar. Pretén que cap llengua quedi en inferioritat, que cap comunitat quedi privada d’accés a una eina d’integració social. No es tracta d’imposar una identitat, sinó de garantir que la pluralitat lingüística no es tradueixi en desigualtat. La convivència pacífica entre català i castellà és possible i, de fet, existeix, i la millor prova n’és l’espontaneïtat amb què milions de catalans es mouen d’una llengua a l’altra en la seva existència diària.
En un món cada vegada més homogeni, on les llengües vulnerades tendeixen a retrocedir, la defensa del català s’inscriu en un horitzó més ampli: el de la salvaguarda de la diversitat cultural com a valor democràtic. Cada llengua és una manera de mirar el món, una memòria col·lectiva, un patrimoni intangible que enriqueix aquells que el comparteixen. Europa ho ha entès bé i ha convertit la protecció de les llengües vulnerades en un compromís polític. Resulta paradoxal que, mentre en altres països es celebren els esforços per revitalitzar llengües amb molts menys parlants que el català, a Espanya es continuï discutint el seu lloc en l’educació pública com si fos un privilegi il·legítim.
La sentència del TSJC ens retorna a una cruïlla que no és nova: podem optar per un model que redueixi el català a un ús residual, o podem apostar per un futur on la ciutadania creixi bilingüe i plenament integrada en la seva pluralitat cultural. No es tracta d’un pols identitari ni d’un conflicte irresoluble, sinó d’un acte de responsabilitat. El català forma part de l’herència compartida, no només de qui el té com a llengua materna, i la seva preservació interessa a tothom perquè enriqueix el conjunt de la societat. Defensar-lo no implica restar res al castellà, sinó garantir que totes dues llengües convisquin en igualtat, sense jerarquies ni exclusions. En aquesta convivència equilibrada es juga també l’harmonia social, la cohesió i el reconeixement que la pluralitat, lluny de dividir, pot ser el fonament d’una democràcia més justa i plural.