Democràcia amb dubtes

La capacitat, per part de la societat, de viure en democràcia, entesa com la millor fórmula de totes les simplicitats que perviuen en aquesta, per inundar-nos cada dia amb milers d’opinions, imatges, vídeos, posicionaments, més o menys creïbles, etc., és un fet que hem assumit i forma part del nostre dia a dia, que ens permet arribar a tot això de manera, més o menys, lliure, però amb facilitats garantides per part d’aquells que volen que els seus plantejaments arribin a la gent.

Molt s’ha parlat del que esmento, amb visions de tota mena, via control, prohibicions, persecucions, traves mecàniques, etc., per tant, la seva influència està fora de dubte, una altra cosa és si l’acceptació de la mateixa realitat es pot lligar a la presa de decisions al respecte, des d’una visió lliure i oberta, o des d’un interès que se’ns pot vendre en funció de cada moment concret.

Sembla lògic, a més, que tota aquesta ‘campanya mediàtica’ busca objectius ben concrets en funció de qui llença els missatges de torn, per tant, no oblidem, a l’hora d’analitzar el problema i les potencials solucions mínimes, valorar tots els condicionants, no sigui que el que busquin ens limiti la nostra pròpia llibertat d’elecció, en funció de teories, més o menys acceptables, dels que han d’intervenir.

L’evidència del fet que estem davant un conflicte ampli on la ideologia i la moral, jugant en funció d’objectius, més o menys lícits, ens aboca a un marc de suposada contenció que també es fa difícil de definir, si realment es vol ser equànime per sobre de posicionaments partidistes econòmics o de creença individual.

No tinc cap dubte que la democràcia és la fórmula de convivència, en principi la menys dolenta, però aquest principi es veu assetjat cada dia per evidències de tot ordre, que poden posar en dubte la seva pròpia vigència, en funció d’un fracàs absolut per aquells que haurien de ser garantia plena de la seva aplicació a qualsevol preu.

Estem en un moment emblemàtic de la nostra història, amb un món cada cop més confús, i on sobreviuen models de tots els colors, aquells que s’apunten a les autocràcies noves, als de referència ideològica única, i fins i tot, als que prioritzen el concepte religiós, per no oblidar als que busquen un ‘mix’ per fer creure a les seves societats que són el que evidentment no són.

És hipotètic quina és la vida que li queda al nostre model, amb tots els seus defectes i amb actuacions, no precisament modèliques, dels líders puntuals, però crec que seria vital ser conscients que la pervivència només serà possible en funció de consensos, que avui podem veure lluny, però que seran vitals si realment volem continuar vivint en llibertat.

Fins i tot, els grans temes de desacord, exigiran trobades de consens, més aviat que tard, si realment volem que les majories reals siguin les que dictin el nostre futur, o bé volem acceptar que les minories responsables siguin les que marquin el nostre retrat puntual.

És lògic que el que dic sigui polèmic, però no trobar aquests punts d’entesa ens col·locarà en un espai simplificat, on ens quedarem amb les minories-majories, oblidant-nos de tota la resta, els ‘grans equilibradors’ i sobretot els frens que garanteixen l’entesa mínima.

No sé si els dubtes que existeixen tenen respostes, del que sí que estic segur és que és vital avançar cap a marc mínim d’entesa per sobre de l’interès puntual i polític, encaminat exclusivament a buscar el poder a qualsevol preu i per damunt del que faci falta.