Parador Nacional, el culebrot de Ca l'Ardiaca
Ca l’Ardiaca, una joia enmig de la Part Alta.
Des del FITUR de l’any 2024 es va posar sobre la taula la conveniència de que les tres ciutats, entre elles Tarragona, que no tenen Parador Nacional a la seva ciutat i formen part de ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, aconsegueixen a mig termini aquest tipus d’hotel icònic i singular.
Als mitjans de comunicació han informat de dues possibles ubicacions, una ja fa més de 25 anys que està sobre la taula, Ca l’Ardiaca, i un altre més recent, la Casa Montoliu, actual seu de l’Escola de Música i Conservatori de la Diputació, que està previst que vagi a la Tabacalera.
Ca l’Ardiaca és un edifici històric i emblemàtic de Tarragona, recentment (1/04/2025) ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional/BCIN per la Generalitat de Catalunya. Declaració que arriba en un moment crític, ja que l’immoble es troba en un estat de conservació preocupant, amb danys estructurals que amenacen la seva integritat. Això suposa un pas clau per a garantir la preservació de Ca l’Ardiaca, permeten que es destinin recursos específics per a la seva restauració.
Construït entre els segles XIII y XIV, Ca l’Ardiaca ha tingut un paper fonamental en la història de la ciutat. Originalment, va ser la residència de l’ Ardiaca major de la catedral de Tarragona, una figura eclesiàstica de gran rellevància en l’administració de la diòcesi. L’edifici en un moment de la seva història, albergà la Casa de Pia Almoina, una institució benèfica dedicada a l’ajut dels més necessitats. Al segle XIX als baixos va haver el taller del escultor estatuario Bernard Verderol, després seu del Museu Molas.
El 2012 s’aprovà un pla per a convertir l’edifici en un hotel de luxe, fet que, de moment, no s’ha complet. Opció que fa més de 25 anys plana sobre l’immoble. La situació actual és que l’Ajuntament – que va embargar amb més de 600.000 euros a la empresa propietària, la aragonesa Desarrollos Arbe - i la Generalitat tindran nous elements per a pressionar, ja que tenen el dret de tanteig.
En abril de l’any 2000, la premsa local informava de la immediat apertura d’un establiment hoteler de luxe en l’antic palauet medieval. Un grup promotor de Tarragona liderat per Ricardo Climent, després de que l’Arquebisbat de Tarragona – amb el cardenal Lluís Martínez Sistach al front - va decidir vendre la antiga Rectoria, Els mossens Josep Ferré (amb la seva germana) i Jaume Roig van ser els darrers llogaters, a la dècada dels vuitanta i noranta, respectivament.
Un de les qüestions que planeja per damunt d’altres consideracions es que l’empresa saragossana és constructora i estava a la recerca d’una empresa per gestionar l’hotel/Parador, però el projecte contemplava únicament trenta habitacions, que significava una baixa rendabilitat de la inversió. Aquesta crec jo que és la clau de que estem l’any 2025 i ningú ha gastat un euro. Sols l’ajuntament subsidiàriament ha invertit per que no es declari ruïnós. Els números no sortien. Potser, diuen, comprant tota l’illa podrien sortir els comptes.
Maria Mercè Martorell, que va ser entre 1999 y 2007 tinent d’alcalde de Patrimoni Històric i actual consellera va declarar llavors que “… era un espai molt important dins del patrimoni medieval de la ciutat i que tenien l’obligació de mantenir-lo, perquè si no actuaríem de forma subsidiària».
En realitat la base arquitectònica es gòtica, segles XII-XIII, però l’edifici deu el seu actual aspecte a la reforma realitzada durant el primer quart del segle XIV. Darrerament la decadència de l’edifici s’ha accentuat. Nacho Garcia Latorre ha manifestat «… salvem l’estructura, però es té que restaurar i, sobretot, té que haver un pla d’usos. L’opció Parador Nacional pot ser la solució».
El que semblava bufar i fer ampolles començà a difuminar-se per la presència de restes arqueològiques, de forma que en l’any 2006 la família Climent decidí vendre l’immoble. El 27 de abril de 2000 qui fou conseller de Turisme y president del Patronat Municipal de Turisme, Emili Mateu, pronosticava que les obres ja començarien i s’assegurava que «la inauguració del establiment es produirà avants d’un any». Valga’m Deu!
En un proper article parlaré de la Casa Montoliu, però també proposaré dos noves ubicacions possibles del tan desitjat PN: el mas modernista Mas de Sorder i a la Savinosa. Per què no?