Revolució Verda. Circ Climàtic: flames, morts, excuses i gelats

La revolució verda és una necessitat. La cura del medi ambient és imprescindible. La descarbonització és una gran oportunitat per afrontar el futur amb esperança. 

Però aquesta setmana, aquesta revolució sembla més llunyana que mai, i a més mentre Espanya s’abrasa, alguns s’entesten a incendiar espais simbòlics com la cultura i la llengua catalana, en lloc d’apagar focs reals.

L’Espanya del «parc temàtic» fòssil és ara l’avantsala de l’escenari més negre de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change): flames engoleixen cases, i no és cap metàfora. Al moment d’escriure: quatre morts, la pitjor factura, sens dubte. I la llista no s’atura. Un total de 382.607 hectàrees del territori espanyol han quedat reduïdes a cendra pels incendis des de l’inici d’any (més de 60 vegades el terme municipal de Tarragona), d’acord amb les xifres del Sistema d’Informació d’Incendis Forestals de la Comissió Europea (EFFIS, European Forest Fire Information System en anglès), gestionat per Copernicus.

Més de 33.000 persones evacuades; mentrestant els líders debaten «models energètics» com si fos una carta de vins, i la cua per veure l’espectacle del desgavell, es fa encara més llarga.

És la gran tàctica del retard climàtic: «Els incendis s’apaguen a l’hivern... Posarem en marxa una comissió interministerial... Ho abordarem després de les pròximes eleccions... o les següents...»; i a més ens diuen: «és culpa del Gobierno, de les comunitats, dels ajuntaments...». Només falta el típic refrany, la cantarella recurrent repetida com un vell karma que diu: «Catalunya ens roba», i ja tindríem el repertori de paraules gratuïtes complet (de totes maneres, no dubto que algú ja ho hagi dit).

La realitat, però, és més crua: molts han perdut els paisatges de la seva infantesa, i qui ho diu no vol excuses, només solucions per a recuperar allò que trigarà molt a tornar.

Alhora, què debatem?

La gent mor. Vides es trenquen. Existències senceres es queden glaçades pel drama, i difícilment oblidaran el que han viscut aquests dies; mentre en l’univers digital paral·lel a la vida real (i que intenta suplantar-la) es discuteix sobre una gelateria de Barcelona vandalitzada per un suposat incident lingüístic: fets lamentables, sense dubtes, però minúsculs al costat de les hectàrees calcinades o les desenes de milers desallotjades.

És el joc del miratge: ens mostren un conflicte petit perquè no mirem el gran, Ens parlen de gelat i de maduixa i geladeries Dellaostia, mentre el País s’encén: els mateixos que es neguen a actuar davant l’emergència climàtica son els que aprofiten aquests incidents per alimentar narratives de divisió, segurament útils en campanyes electorals però fora de lloc per a la vida real.

I ens preguntem: on estem?

Tenim un circ sense pallassos: només focs, excuses i gelats. El veritable «Parc Temàtic de les Ocurrències» té les atraccions en flames, i els operadors segueixen venent tiquets: «Vinguin, senyores i senyors! Descobriu els últims boscos abans que siguin cendra! Munteu el carrusel de la «Transició Energètica’ (spoiler: no va enlloc)!».

I ara, què?

Primer, el dol. Aquestes morts no són estadístiques: són fracassos polítics amb nom i cognom. Després, la ràbia. No contra el clima (és física pura), sinó contra els covards que tracten la descarbonització com un exercici de premsa.

Finalment, l’acció. Encara que sigui local. Encara que sigui «massa tard». Perquè no podem permetre que normalitzin el col·lapse. I com conclusió, exigim una força d’intervenció europea dedicada a catàstrofes d’aquesta magnitud.

Mitjans comuns per a objectius comuns. Que els ciutadans de la UE vegin on van els seus impostos: ajudant-se uns als altres. Això no és només solidaritat: és pau i pertinença. És assegurar-nos que tragèdies com aquesta no ens entrin només per la televisió o els aparells mòbils com a espectacles del terror.

El millor moment per actuar va ser fa 30 anys. El segon millor moment és avui: entre foc i foc. I que es quedin, doncs, sols amb el seu parc temàtic i les seves exhibicions buides. Nosaltres, el poble, ens mereixem més veritat, més acció, més justícia i, sobretot, més ambició.