L'economia real

És evident que parlar d’economia no és el més llampant, quan resulta que el debat partidista ens porta a una dinàmica inacabable de noves, on la sorpresa de les opinions dels que són protagonismes ens porta a un entramat de múltiples històries que, per sí mateixes, podrien ser el guió de qualsevol pel·lícula d’èxit.

Malauradament, davant del debat fàcil de la disbauxa de poder, la realitat és que el nostre present i futur es troben i es condicionen en funció de determinades decisions de caràcter econòmic, directa o indirectament, on les garanties de supervivència venen a ser conseqüència del que es fa en cada moment, especialment per una societat cada cop més «menfotista», més aliena a la cosa pública i, sobretot, incrèdula cap a una classe dirigent, en dubte permanent, independentment del color polític.

Si fem una anàlisi objectiva del que ha succeït, a escala global, en les darreres setmanes, sembla que passen desapercebudes determinades mesures econòmiques adoptades a França, per fer front a l’ingent i descontrolat deute públic que tenen, amb dèficit permanent i amb creixement, sense límits, de la «despesa de tots»; sense oblidar la disbauxa política, similar a la de casa nostra, en un model de confrontació de «blocs»; i el que es coneix com a «risc geopolític», al que sembla que no volem donar-li el pes real que suposa, amb una guerra, al costat de casa, i amb la presa de decisions al respecte que comportarà, per molt que es vulgui «amagar», prioritats evidents, com l’increment de la despesa en defensa, un cop el debat ideològic deixi pas a l’evidència de tenir que posicionar-nos, a tots els efectes, especialment el del cost pressupostari, per molt que es vulguin difuminar discussions, poc agraïdes, però imprescindibles, sense oblidar la càrrega fiscal intencional via «aranzels», als que s’haurà de fer front.

És cert que les mesures proposades pel país veí, en cap cas poden tenir bona premsa, ni ser receptives per la ciutadania, per tant, parlar de congelar salaris públics, hibernar les pensions i la reducció de plantilles a les administracions, comporten un apartat de complicada entesa social.

Si entrem en l’apartat dels números, podem veure com el país veí es troba sobre el 114% de la ràtio de deute i PIB, però és que aquí estem al 105%, sense oblidar que els objectius que marca la Unió Europea, en matèria de dèficit és del 3% anual, havent de ser el deute no superior al 60% del PIB, per tant, estem a anys llum del que s’aprova en un exercici d’irresponsabilitat compartida, que més aviat que tard, ens portarà, agradi o no, al marc francès que esmento.

De totes maneres se’ns segueixen «venent» notícies falses, com el que «el deute es redueix», confonent interessadament el nivell del deute d’acord amb una «ràtio», amb el que es pot jugar a manipular una realitat que no té volta de full i que podem constatar en el nostre dia a dia, amb inversions injustificades, promeses impossibles o anàlisis manipulades, que el que ens porten és cap a un «món idíl·lic», però fora de l’evidència dels balanços reals.

Segurament podem continuar per aquest camí d’irresponsabilitat compartida, al que s’apunten els líders de torn, els opinadors vinculats i, sobretot, la nostra pròpia societat, acostumada a parlar de drets i poc de deures, en funció d’una supervivència complicada, on l’important és arribar a demà, com llarg termini simbòlic. No sé si el camí triat, ens portarà, més aviat del previst, a la reflexió del govern francès, però del que sí que estic segur és que sinó es fan esforços ben aviat, les conseqüències poden ser insospitades, amb l’obligació d’arribar a decisions dràstiques, on els més perjudicats seran els de sempre.

La línia de transitar per «l’economia fictícia» és possible, però el que segur ens enviarà és a un món d’inseguretat i d’enfrontament social, com garantia d’una mínima supervivència al preu que ens marquin altres.