Obrim portes

Quan s’acosta l’inici d’un nou curs se’ns presenten noves oportunitats, il·lusions i reptes. Però també apareixen velles temptacions de viure el temps i les oportunitats que Déu ens proporciona, com aquell empleat de la paràbola dels talents (Mt 25,14-30) que va enterrar el talent rebut per por d’equivocar-se, esperant retornar-lo a l’amo tal com l’havia rebut. 

No el malgasta, però tampoc el fa fructificar i, per això, rep una reprensió severa. Aquesta imatge ens serveix per entendre el sentit de les prioritats pastorals, com una ajuda per a superar l’actitud del qui pensa que ja fa prou i s’instal·la en la inèrcia. Les prioritats ens ajuden a pensar en positiu i a contemplar les nostres comunitats i realitats en clau de millora i d’esperança.

El moment que vivim és un temps de gràcia en el qual l’Esperit ens empeny a escoltar, a discernir i a actuar. D’aquesta voluntat han sorgit les línies pastorals per al trienni, fruït d’un treball sinodal. No volem que ens passi el temps i les oportunitats sense aprofitar-les.

Les quatre línies pastorals que ens guiaran durant aquest trienni són com quatre camins que convergeixen cap a una mateixa missió: anunciar i viure l’Evangeli amb més autenticitat. En l’àmbit de la comunió o de la fraternitat parlem d’una manera concreta de viure, arrelada en la fe i expressada en relacions de misericòrdia, acolliment i amor. 

L’Evangeli de Lluc (13, 22-30) que se’ns proposa aquest diumenge ens ofereix una imatge suggerent per aprofundir en aquesta idea: «Esforceu-vos per entrar per la porta estreta […]. Vindran d’orient i d’occident, del nord i del sud, i seuran a taula en el Regne de Déu.» 

Orígenes, en la seva homilia XXIX sobre Lluc, entén la «porta estreta» com el pas necessari per entrar a una vida autèntica: la caritat ben viscuda. Per a ell, aquesta porta estreta és l’amor pur, la renúncia a l’egoisme, l’opció radical per l’acolliment i la comunió amb els altres. Entrar per ella vol dir estimar, perdonar, construir relacions fonamentades en la dignitat de l’altre.

Així, podem dir que la fraternitat cristiana neix de l’esforç per posar una mirada nova d’una conversió interior que ens fa reconèixer en cada persona un germà estimat per Déu. Potser cal revisar actituds d’indiferència, prejudicis, reaccions de tancament davant la diferència. Potser cal escoltar més, demanar perdó, acostar-se als qui viuen situacions de dolor. 

Es tracta de purificar la nostra mirada per a fer-la més semblant a la de Crist, que sempre acull i transforma. L’amor entre els cristians no és només un deure ètic, sinó també una eina evangelitzadora. El món ha de poder veure en nosaltres un estil de vida diferent, fonamentat en la gratuïtat, el perdó, la solidaritat. Només així l’Església serà sal i llum.

Aprofitem aquest temps d’estiu per a plantejar-nos com podem fer brillar amb més intensitat i puresa l’amor entre nosaltres. Es tracta de deixar-se inspirar per l’Esperit, que mai no deixa d’empènyer l’Església cap a més autenticitat i amor.

Obrim portes, fins i tot si són estretes. L’amor hi passa.