Dubtar d’Europa

Dintre de la poca memòria col·lectiva, que es dona repetidament en determinats aspectes de la cosa pública, sembla que hem oblidat el que va suposar, en el seu moment, l’any 1986, l’adhesió i l’ingrés a la Unió Europea, amb el que comportava respecte a l’avançament futur més segur, més viable i sota un «paraigua» comunitari que ens donava unes garanties que, fins aleshores, estaven en dubte permanent. Certament, l’acció d’incorporació significava, sobretot, el reconeixement de la nostra democràcia, encara en els seus inicis, i sobretot la consolidació d’un marc econòmic i social que superava la Dictadura, en un efecte engrescador a tots els nivells.

Quelcom pot pensar que la decisió tenia també «clars i obscurs», però vist en perspectiva, crec que va ser una de les fites més emblemàtiques de la història, i que ens col·locava en el «Primer Món», amb capacitat d’influir, o almenys, de ser part de les grans decisions globals; sense oblidar l’entrada a l’OTAN, com fet de referència també a valorar en la seva justa mesura.

A part de la repercussió esmentada, no podem oblidar que la nostra pertinença a la Unió Europea, també donava garanties de caràcter econòmic vitals per la nostra economia, especialment molt «tocada» per anys d’aïllament i amb dubtes de viabilitat evidents, però és que a més, al llarg dels darrers exercicis, on seríem com país davant de crisis financeres com les que hem anat superant i posicionaments d’endeutaments, si més no, propers a la fallida com Estat.

És evident que el marc que esmento també ha tingut mancances i ha sofert crisis de tota mena, d’especial transcendència la sortida del Regne Unit, o l’entrada a «comptagotes» de molts països; sense oblidar els problemes burocràtics de l’estructura administrativa o, fins i tot, determinades decisions referencials que poden posar en dubte l’organització davant polèmiques puntuals.

Malgrat tot, continuo pensant que Europa encara és la fórmula menys negativa a l’hora d’optar, i més en el moment actual, on la globalitat ens pot deixar esmicolats en la nostra pròpia individualitat, fins a límits insostenibles, amb exemples ben propers com la disputa aranzelària o la incapacitat bèl·lica i de pressió real en conflictes com Ucraïna o l’Orient Mitjà.

No dubto que s’han de fer esforços compartits per continuar sent referència, malgrat els equilibris, també d’ordre polític, amb suports electorals, cap a opcions extremes, en tots els sectors, que fan, més que mai, necessari la potenciació d’un Parlament Europeu, amb més caràcter executiu i no solament d’imatge, com encara disposem.

El que no entenc són determinats «dubtes» respecte a la nostra presència en la Comunitat Europea, en funció de puntuals desacords d’ordre jurídic, referència militar o, fins i tot, de crítica ferotge cap a decisions concretes, fonamentades, de manera evident, per un exercici partidista de les ideologies de sempre, acostumades a criticar, però sense cap opció d’alternativa per oferir, això sí, amb suposats «discursos» que l’únic que garanteixen són un aïllament absolut.

Podem ser receptius al missatge de crítica a la qual sembla ens volen fer participar, en funció d’un interès concret, ara bé, què passa amb les contribucions fetes per determinats països fins a la data, que han permès la nostra subsistència, en moments complicats, o què suposa establir «estratègies particulars» respecte al que hauria de ser un «missatge monolític» de tots els membres de la Unió Europea, en punts concrets. No acabo d’entendre que, per part d’algú, es pugui creure, i buscar fer-nos creure, que fora de la trobada comunitària, existeix quelcom lloc millor.

Ja està bé de fixar missatges contradictoris aliens a Europa, ja que el que pot passar és que les grans garanties de model que ens han donat, passen a ser pures comparses, no solament d’ell, sinó del que avui suposa un “marc mundial” on els «blocs» són els que són i on es farà imprescindible «apuntar-nos» a sumar amb algun dels grans Estats que han fet d’Europa referència obligada, amb problemes i desencisos evidents, però única alternativa possible avui.

Suposo que el desig, per part d’alguns, de buscar opcions de «no-alineament», espero que caiguin per la mateixa evidència dels fets, però això mereixeria més explicacions, especialment pel que «venen» aquesta via de futur; que no hauríem d’oblidat altres raons com el deute desbocat a casa nostra o els suposats companys de viatge, a l’hora de buscar alternatives evidents no teòriques.