Seny a la baixa

Com a societat, crec que ens hem acostumat al fet que tot el que rebem, respecte al que succeeix al nostre entorn, és relatiu, és a dir, malgrat la seva transcendència informativa, s’assumeix com quelcom més del marc mediàtic, on cada cop es fa més difícil distingir entre el que és important, el que és possible, i la veritat o la manipulació.

En el context que manifesto, la situació, inclús moral, es va limitant de manera que aquesta ‘relativitat’ s’estableix perillosament com una nova evidència, on tot es justifica en funció d’un ‘menfotisme’ generalitzat que, finalment, el que comporta és que ens sentim com purs espectadors d’un espectacle on els actors i els arguments van canviant a gran velocitat, i on, fins i tot, moltes vegades tot s’encadena en una amalgama d’evidències que o bé ens passen desapercebudes o la mateixa urgència de tot, fa que no siguem conscients del que es va produint en cada moment.

Encara més, assumim com normal la devastació de les guerres en curs, amb perjudicats de tota mena i amb sacrificis humans sense fi, però no solament valorem en funció d’imatges, que ben aviat passen del mateix escàndol a ser una part més de la ‘pel·lícula’ que anem veient.

Segurament, aquesta dinàmica de la qual formem part, ens agradi o no, té moltes connotacions de tot ordre, amb arguments de tota mena i amb responsables concrets, ara bé, la pràctica ens trasllada a ‘discursos’ manipulats, on resulta que el que és important, depèn dels interessos puntuals dels quals tenen el monopoli de l’argumentació pública, ja sigui de caràcter econòmic, ideològic, partidista o d’interès ocult, el qual no veiem, però que existeix, sense cap dubte.

Davant l’evidència, sembla que la relativització tot ho controla i que principis com el ‘seny’ col·lectiu desapareix o queda aparcat de manera induïda, amb el que tot això suposa de cara una viabilitat social, cada cop més teledirigida, en funció de paràmetres, cada cop més foscos.

Inclús quan es parlen de dades estadístiques, de tota classe, també es fan lectures esbiaixades, on uns parlem de bones noves i altres de defectes, cadascú amb els seus arguments i ‘la seva lògica’, amb el que comporta que els resultats, en cap cas tenen una entesa objectiva; en conseqüència, la manipulació es converteix en la base fonamental, on també els ‘potencials lectors’ llegeixen les noves en funció de la seva creença, a tots els nivells, de caràcter personal absolut i d’acord amb la seva predisposició particular a acceptar o no. 

Per altra banda, no oblidem que diàriament veiem estudis demoscòpics de qualsevol qüestió, en una evident inflació de missatges que finalment es converteixen en purs posicionaments particulars per molt que, majoritàriament, els seus responsables hagin fet esforços per la seva confecció. Conseqüència del que poso de manifest, és que, finalment, la ciutadania es posiciona amb extremismes, que fins fa poc predominaven cap a l’esquerra ideològica i avui canviant cap a l’altre extrem, amb el que això suposa de ‘xoc’ per una col· lectivitat farta d’indicacions maniquees del que és bo o dolent depenent de qui parla i exposa.

Estic convençut del fet que la reordenació de la nova moral, en la qual estem instal·lats, ens portarà cada cop més lluny, en un espai on la lògica i el seny passaran a un segon pla i on triomfarà la urgència i els extrems a l’hora d’interpretar tot el que ens envolta, en un camí molt perillós, on conceptes com ‘l’entesa i l’acord’, seran més llunyans i minoritaris, i on altes referències com ‘societat, ètica, raó, ordre’, etc., quedaran en un segon pla, altament consolidat.