Els preus de l’energia, la química i el conte del llop

Fa ja bastants anys que les empreses químiques que operen a Espanya alerten que els preus de l’energia que ha d’assumir un sector intensiu en aquest àmbit no són competitius. Que no els permeten generar els beneficis que plantes d’aquestes mateixes empreses aconsegueixen en altres zones del món, com el Pròxim Orient o els Estats Units. 

Quelcom que, en un escenari global, dispara el risc de perdre oportunitats d’inversió o, fins i tot, de deslocalitzar la producció cap a aquestes zones, tot i que aquest sector, afortunadament, no és fàcil de traslladar d’un país a un altre d’un dia per l’altre. Però tampoc és impossible, convé no oblidar-ho.

No és estrany que els directius d’aquestes empreses expliquin off the record que una determinada aposta del grup que representen tenia números per venir als seus sites a Espanya, però que no ha estat possible perquè han perdut la batalla contra els seus companys d’empresa que gestionen plantes en aquelles zones on produir és més barat a causa del preu de la factura elèctrica. 

Tot i que les nostres zones químiques tenen fortaleses en temes com el coneixement, el nivell d’especialització dels seus treballadors i empreses auxiliars o les interconnexions amb altres empreses del sector. A l’hora de decidir on va una inversió en el tauler global, els números són molt freds.

Ara bé, convé posar el focus en una realitat sovint omesa: el cost de l’electricitat industrial a Espanya, tot i ser històricament alt, ha millorat en termes relatius dins el context europeu, gràcies a la inversió en energies renovables i al conegut com a ‘mecanisme ibèric’, que ha permès contenir els preus. 

En comparació amb països com Alemanya o Itàlia, fortament dependents del gas rus, Espanya i Portugal s’han posicionat com a espais energèticament més competitius, quelcom que ha començat a atreure noves inversions industrials. I aquest és un actiu que hem de preservar i reforçar.

Alguns sectors de l’opinió pública i de l’entorn polític podrien pensar que el sector químic es queixa per vici, perquè persegueix un tracte favorable que li permeti maximitzar beneficis. Però qualsevol persona que entengui una mica com funciona aquest sector —i, en general, tota l’economia— sap que no és així, que els desavantatges competitius a Espanya i a Europa són reals. I que cal fer alguna cosa si volem portar a la realitat el gran potencial industrial innegable que té, per exemple, la zona de Tarragona.

Segons el Financial Times, algunes empreses del sector s’estan replantejant la seva presència a Europa pels alts costos energètics, quatre vegades superiors als dels Estats Units. Aquest procés no és inevitable ni natural: és el resultat directe d’una política energètica miop i d’una regulació que ofega els sectors estratègics sense oferir alternatives reals. La indústria química és un motor econòmic i una font d’ocupació de qualitat, val la pena protegir-la.

Des del Sindicat de Treballadors exigim un pacte europeu per la indústria que inclogui una tarifa energètica específica per als sectors electrointensius, inversió en infraestructures i reducció de càrregues fiscals innecessàries, sense posar en risc l’equilibri social ni la sostenibilitat dels nostres serveis públics. 

Aquesta millora en competitivitat energètica no pot aconseguir-se a costa de desmantellar el nostre model social. En molts països on l’energia resulta més barata, també ho són els drets laborals i les garanties socials. No podem permetre que s’imposi aquest model de competència a la baixa. Precisament en temps d’incertesa i transformació, és quan més hem de reforçar la cohesió social i blindar uns serveis públics que actuen com a xarxa de seguretat i motor d’igualtat.

Fa uns mesos, l’Informe Draghi posava de relleu que l’economia europea s’enfrontava a una sèrie de reptes majúsculs, i que per tenir èxit davant la competència que representen els Estats Units i les potències asiàtiques calia injectar diners públics per compensar, entre altres dèficits, el desigual cost energètic. 

No es tracta d’ajudar les empreses a optimitzar beneficis, sinó d’ajudar-les a continuar essent competitives, generant ocupació i prosperitat, mantenint el model europeu d’estat del benestar, que també està amenaçat en aquest context. 

O recuperem sobirania industrial des de l’interès general, o continuarem veient com s’esfumen la feina, el coneixement i la cohesió territorial que només la indústria real garanteix. Fem-ho abans que sigui massa tard i la indústria química acabi protagonitzant una tràgica versió del conte del llop.