El cant d'una terra

Imatge del llibre El cant d'una terra.
Diu Mario Obrero en una entrevista que ha concedit al diari digital ElNacional.cat que és gràcies «[...] a la gent que porta dècades i segles des de la societat civil, els moviments, els instituts i el món acadèmic, fent possible poder viure en la llengua pròpia del país. No he fet res que no hagués fet abans qualsevol escriptor, editorial o entitat de la societat civil defensant l’ús del català, del gallec o de l’èuscar, com les escoles que s’obrien gratuïtament a la nit perquè els adults poguessin aprendre’l. Cal mesurar una mica on ha d’estar l’agraïment. Per a mi, els agraïts som nosaltres, els que ens acostem a una llengua i descobrim un nou món, unes noves possibilitats. Som nosaltres els que hem de celebrar aquesta oportunitat [...]». Doncs això és el què em proposo fer en aquesta crítica a l’últim llibre publicat per la Fe Ferré Ferraté amb La Banya Edicions el febrer del 2023. Perquè difondre la literatura que creen els autors poc coneguts o exalçats és vetllar per la seva supervivència com a autors i perquè la seva visió d’un determinat tema no quedi oblidat, que puguin ser recordats per generacions futures d’alguna manera quan ja no hi siguin i que la seva obra tingui el mateix dret a ser estudiada que la dels grans autors que ha creat la publicitat, el màrqueting i, conseqüentment, ha entronitzat el públic general. Perquè El cant d’una terra és un abans i un després en la seva obra poètica.
D’entrada, el títol té la voluntat d’enaltir un indret indeterminat que l’autora ens desvetllarà a mesura que ens endinsem com a lectors en el seu darrer llibre de poemes. Cadascun té una formalitat rítmica i mètrica exquisida tal com la terra a la qual va dirigit el llibre, la seva llar, el seu poble on continua arrelada malgrat que viu actualment a Barcelona, en definitiva, Cabacés, es mereix. No és fàcil escriure una oda, un cant, sense caure sovint en l’adulació o l’afalagament, encara que ens ho vulgui fer creure d’entrada: «[...] Què fàcil escriure un vers quan tot l’espai és un cant [...]». La seva expertesa poètica, avesada a llegir els clàssics catalans, sobretot de Maragall i Carner, però també de Costa i Llobera i Aribau, i a escriure certament des del cor, des del sentiment, però sobretot des de la transparència i la humilitat, fan d’aquest recull dedicat a la terra que l’ha vist créixer un cant perfectament bastit de mots escollits acuradament per no perdre l’elegància del metre, però sobretot l’essència del què vol transmetre com a poeta.
És per això que, a través del paisatge que descriu en el llibre, mostra al lector que el llegeix que, en la natura hi podem trobar recer, abrigall, allunyats d’una civilització que talment és salvatge moltes vegades per l’ambient que s’hi respira a les grans ciutats. Que entorns com el de Cabacés, en tant que rodejats d’oliveres, d’arbres fruiters, d’horts, de vinyes poden mostrar-nos una calma, una serenitat difícil de sentir, de copsar en llocs sorollosos i massificats com podria ser ben bé la Barcelona que acull l’autora del llibre, per bé que de vegades estar incomunicats pot semblar-nos quelcom hostil i fer-nos sentir indefensos. És això perquè, al capdavall, sabem que certament podem ser el nostre pitjor enemic en determinats casos?
La preservació de la natura, de l’entorn rural, és un dels temes dels quals parla en aquesta oda al seu poble d’origen i que es fa palès des de l’inici, per tal com els primers versos ja ho indiquen: «[...] Em calçaré de nou les botes gastades / pels camins, roquissars i dreceres. / M’agrada la pols a la sola enganxada / i l’olor d’haver estat plenes de terra [...]». Però no és d’això solament que tracta el llibre de poemes sinó també de la preservació dels oficis artesanals com ho és, per exemple, la fabricació d’oli que, malgrat que actualment el procés s’hagi modernitzat, en conserva bona part de l’essència. Per això, en un entorn com el de Cabacés, poble conegut per la fabricació d’oli, l’autora ens l’apropa dedicant dues poesies d’aquest últim recull seu a aquest fet.
El cant d’una terra, de Fe Ferré Ferraté, també és un cant a les tradicions mil·lenàries i ancestrals que tots coneixem i hem celebrat alguna vegada com la de Sant Joan, una festa que dóna títol a un dels poemes, però també a l’església del poble de Cabacés o als diferents camins rurals i monuments que hi podem trobar si hi passegem alguna vegada, i aquesta és una voluntat inherent en l’escriptura del llibre. Perquè vol aproximar aquesta terra promesa a tots aquells que els agradi la poesia i estiguin buscant un retir espiritual, encara que sigui per un petit instant, i s’hi sentin identificats en el paisatge idíl·lic al què hi dedica els 44 poemes que formen el llibre, la majoria breus però molt ben elaborats com l’oli que esmentàvem el paràgraf anterior i del qual ella mateixa n’és fabricant.
Finalment, no sols hem de parlar, d’aquest nou llibre de la Fe, dels poemes que publica al recull, sinó també de les proses amb les quals els combina, ja que cada apartat dels cinc en els quals divideix El cant d’una terra s’inicia amb un petit escrit en prosa que vol ser reflexió ensems que divulgació històrica perquè és a través de la poesia que la memòria històrica d’un poble, d’una nació es preserva i la poesia sovint poua de fets històrics i socials d’un determinat lloc. Això és el què vol mostrar l’autora iniciant cadascun dels capítols del recull amb un petit escrit divulgatiu perquè la història del seu poble, entès com a localitat en aquest cas, sigui coneguda pels lectors que llegeixin el llibre i tinguin una mica més de coneixement per tal d’entendre el vertader missatge de cadascun dels versos que el formen.
Aquestes lliçons són les que es desprenen del recull que ens ofereix la Fe. Us animeu a endinsar-vos-hi i conèixer de més a prop l’autora i les seves arrels?