Cal alçar la veu pel territori

Fa mesos que guardo silenci. Després d’anys vinculat a les infraestructures del territori, especialment gràcies a la meva tasca al front de la Cambra de Comerç de Reus, vaig creure que, un cop deixada la responsabilitat institucional, el meu paper havia de ser el d’observar. 

Però veient la situació actual, el silenci s’ha fet insostenible. La recent moció al Consell Comarcal del Baix Camp, impulsada pel grup Ara Catalunya – Ara Pacte Local, m’ha fet recuperar la veu. Una veu que no parla per nostàlgia, sinó per responsabilitat.

La reclamació d’avançar la millora de la C-14 entre Alcover i Montblanc és una petició justa, urgent i absolutament necessària. No es tracta només de desdoblar una carretera. Parlem d’un eix estratègic que ha de vertebrar el sud de Catalunya i connectar-lo amb l’interior del país i amb l’Eix Transversal. És una aposta per donar centralitat a Reus i al Baix Camp, per consolidar una ròtula de connexions que incloguin la Con-ca de Barberà, el Priorat, el Baix Ebre i més enllà.

No cal inventar res: els camions que van del Baix Ebre cap a la zona de Vic i Girona no tenen perquè saturar Martorell. Podrien travessar el territori pel desdoblament de la C-14, alleugerint així les autopistes i millorant la fluïdesa del trànsit. La indústria química de Tarragona, limitada pel túnel del Coll de l’Illa per a mercaderies perilloses, necessita alternatives viables i segures cap a l’Aragó, Navarra o el nord peninsular. Així mateix, el Port de Tarragona també se’n beneficiaria. És, doncs, una inversió que suma eficiència, sostenibilitat i competitivitat.

Aquest no és un crit aïllat. És una crida a posar la mobilitat i les infraestructures al centre de l’agenda territorial. No podem continuar amb les línies ferroviàries R-14 i R-15 obsoletes, amb una estació intermodal que tant d’esforç va suposar consensuar i que a les darreres setmanes sembla que tornem a ser a la casella de sortida o una carretera N-420 que quasi es aconseguir desdoblar i que ara sembla que ha perdut el pols de l’actualitat. I un aeroport que viu a mig gas. Cada endarreriment és una oportunitat perduda. Cada divergència institucional és un, o varis, passos enrere.

Cal dir-ho clar: sense una economia productiva forta, no hi haurà una economia social possible. Ens preocupem –i amb raó– pel fet social, però oblidem que el motor que la sosté és una estructura econòmica dinàmica i ben connectada.

A les nostres comarques alguns accessos continuen sent lents i perillosos, i això im-pedeix la mobilitat laboral. Galícia i Castella tenen túnels i autovies en zones amb menys trànsit, mentre aquí encara discutim si cal desdoblar un tram que suporta molt més trànsit. No es tracta només de facilitar la mobilitat, sinó de fer viables les empreses, de millorar la qualitat de vida de la gent que viu fora de les grans ciutats i de donar opcions reals als territoris de l’interior.

I no oblidem una altra dimensió clau: el turisme. Reus, Salou, Cambrils i la Costa Daurada sencera necessiten infraestructures modernes, eficients i sostenibles per rebre visitants, però també per fidelitzar inversions i crear llocs de treball estables. En aquest sentit, la C-14 hauria de continuar cap a Andorra, perquè el país veí ja té una mirada posada en el nostre litoral. Aquesta connexió obriria una nova porta per a la logística, el comerç i el desenvolupament turístic.

Per tot això, no podem abaixar la guàrdia. Ni amb la C-14, l’N-420, l’estació intermodal, el Port i l’aeroport. És el moment de reclamar, de proposar i de construir. I de fer-ho amb una visió conjunta, més enllà dels colors polítics, perquè les infraestruc-tures no són un caprici, són una necessitat.

Potser alguns pensaran que torno a ser «el pesat del Jordi». Però si no ho diem nos-altres, qui ho dirà? Callar seria una irresponsabilitat. El territori ens reclama. Escoltem-lo. I sobretot, actuem.