Ser transversal

Independentment que el concepte en si mateix té moltes definicions, el fet és que, des d’un punt de vista d’interpretació social, pot ser l’opció personal de vida que busca una síntesi sobre les diferents alternatives a triar davant de qualsevol problema, ja sigui de caràcter individual com col·lectiu.

Segurament el fàcil és ‘apuntar-se’ a uns o altres, obviant la mateixa concreció, en un exercici de no preocupar-se, o el que pot ser millor, de ‘passar’, en funció d’un posicionament estratègic, pensant que res condicionarà el nostre model de supervivència, és a dir, renunciar al dret d’opinar, a tots els nivells, en una mostra clara d’absentisme mental.

Si anem al fons social del qual esmento, la cosa es posa de manifest repetidament, en els mateixos debats, de tot ordre, que es produeixen, quedant-se al marge d’aquests, com un càstig induït cap als que abusen dels extrems, volent imposar determinats dictats, als quals no es vol donar suport.

En la nostra supervivència quotidiana sembla que els diferents ‘mecanismes comunicatius’, a tots els nivells, fiables o no, volen ‘vendre’ els seus plantejaments com si els mateixos fossin l’evidència pràctica del nostre futur; així, podem veure que des del vessant polític, es fan esforços per imposar determinats criteris; en l’abast econòmic es vol influir en la proposta de compra, o fins i tot, en el vessant religiós se’ns ofereixen respostes que, en el fons demanen un compromís difícil d’assumir, almenys per una part dels potencials interessats.

No sé si l’opció ‘transversal’ és majoritària a la nostra societat, o queda difuminada en funció de ‘corrents d’opinió’ que ens volen dividits a partir d’una estratègia induïda i puntual, del que sí que estic segur és que, d’entrada, es fa difícil per la ‘majoria silenciosa’ apuntar-se a determinats dictats, moltes vegades difícils d’assumir encara que l’embolcall sigui atractiu.

És evident que tots els que volen la nostra voluntat, posen en els seus discursos facetes atractives i, a vegades, basades en la pura desqualificació de l’adversari, ara bé, el problema radica, sobretot, en la síntesi desitjada que queda lluny del desig objectiu.

Massa vegades el dubte en el vot electoral, on els ‘indecisos’ són la majoria, es fa referència obligada a l’hora de buscar el suport puntual, no estaria de més que aquesta tasca no es limités al període puntual i sí que fos fruit d’una ‘explicació’ prèvia, no esperant al moment decisiu per intentar de ‘convèncer’.

Podem pensar que, el que esmento, és ben complicat, sobretot per fer entendre la tasca de governs i oposicions, però solament amb grans dosis de transparència i pedagogia es podrà sobrepassar el ‘dubte permanent’ que rodeja a la massa social que representa la nostra ciutadania.

Sens dubte ja sé que no existeix un lideratge absolut dels que opten per l’aparcament del dret a vot, però seria fonamental plantejar una estratègia al respecte; crec que tot és justificable si s’explica des de la llibertat i en funció de les mateixes pressions, alienes de tot ordre, que sempre existiran, per tant, buscar el suport dels que no són ‘una cosa ni altra’, no es pot constatar en funció de l’atac indiscriminat sota el convenciment que es va en contra de l’altre exclusivament.

A l’hora d’analitzar les enquestes socials, el que queda clar és que la gent no és radical, quasi mai, sinó que es troba majoritàriament ‘apuntada’ a la transversalitat centrada, per tant, no seria rebutjable optar per aquesta via d’entesa a l’hora de prioritzar ‘polítiques’ o maneres de fer, més fruit del desig social i menys del sectarisme partidista conjuntural.