Compte amb els de la motoserra

Un promotor immobiliari -dels de veritat, dels que s’arrisquen, i urbanitzen i construeixen, no dels que només compren i venen amb sucoses plusvàlues pel mig sense aportar gairebé res- s’embranca en una operació en una població mitjana. Es tracta d’un polígon en sòl urbà, una bona oportunitat també per a refer ciutat. 

Però resulta que, tal i com estava prevista al POUM, que ja té uns anys, no acaba de rutllar. Ho parla amb l’Ajuntament i convenen que ajustar alguna cosa -poc, un parell d’alineacions, un detall de la zonificació; passar de 34 habitatges previstos a 39, més ben distribuïts i més ben dimensionats- és un guany per a tothom, per a la promoció i per a la ciutat. Endavant.

Endavant? Que no li passi res. Haurà de tramitar una modificació del POUM, i això voldrà dir un tràmit per a demostrar que no cal una avaluació ambiental perquè el canvi és mínim. Però com que el POUM és antic i va passar una avaluació ambiental molt light, els de l’Oficina d’Avaluació Ambiental s’ho volen mirar més a fons. Va, som-hi. Ah, espera, que com que s’incrementa el nombre d’habitatges, caldrà fer una memòria social. Com? Si en fan falta, d’habitatges! I en fem de protegits, tants com ens toca!. Sí, però s’ha de justificar. Doncs, va, som-hi també.

Què diu, ara, el Secretari de l’Ajuntament? Que hem de demanar tots els informes? I quants són? Trenta??????. Doncs què hi farem... Ja arriben? Doncs a veure què diuen... però si això no diu res clar! I aquest i aquest altre es contradiuen!. A veure com ho arreglem, això... Ostres! Ja han passat tres anys, i el més calent és a l’aigüera!

Això no és una caricatura, és un cas absolutament versemblant. I ens quedem curts. El Pla parcial 1, de l’avinguda d’Andorra, va començar fa més de trenta anys, i encara s’ha de resoldre. Però no és específic de l’urbanisme, podríem trobar processos semblants en molts camps. Una teranyina de normes i procediments s’estén sobre qualsevol activitat, massa sovint amb efectes devastadors.

Davant d’això, s’entén la reacció de discursos reclamant desregulació, mans lliures, que ens deixin fer.... s’entén, però s’hauria de matisar. I és que si l’alternativa és la barra lliure, la llei de la selva -com sembla que proposin alguns- encara serà pitjor. L’alternativa al control de a on i com es construeix no pot ser que es construeixi a on es vulgui i com es vulgui. Algunes idees:

Claredat. Allò que agrairà més qualsevol ciutadà, qualsevol emprenedor, qualsevol promotor, és la claredat. Això vol dir normes que s’entenguin, que delimitin bé el seu camp d’actuació, que no estiguin escrites per a iniciats. També en la resposta. 

Malauradament, la judicialització de gairebé tot ha fet que qui informa prefereixi mullar-se el menys possible: a cap tècnic li agrada que, per fer la seva feina, s’acabi trobant declarant com a investigat davant d’un jutge que no sap res de la matèria informada, i una sortida fàcil és fer informes poc concloents, o prou ambigus per cobrir-se les espatlles. Els informes han de ser clars, i els tècnics han de tenir la tranquil·litat de no veure’s assetjats per fer bé la seva feina.

Proporcionalitat. Les demandes d’informació, els compromisos i comprovants de compliment de condicions, tot allò que requereixi un tràmit, ha de respondre a una real (i clara) necessitat plenament justificada en la seva utilitat. No té sentit demanar informacions innecessàries o inútils, o que només serveixen per tranquil·litzar consciències o satisfer vanitats (o això sembla).

Confiança. Una expressió de la proporcionalitat són les declaracions responsables, una mena de presumpció d’innocència administrativa que, això sí, exigeix la contrapartida d’uns bons serveis d’inspecció i control i sanció contundent per a qui no incompleix.

La demanda de menys regulació no ha de convertir-se en una via per a debilitar el sector públic, sinó per a fer-lo funcionar d’una altra manera. Necessitem un sector públic prou fort per a fer tot el que hagi de fer i fer-ho bé, i això vol dir també perseguir qui se salti normes, qui s’aprofiti de -o, directament, perjudiqui a- tercers, o a la comunitat, o no assumeixi la responsabilitat dels seus actes. No l’afluixem tant que no pugui fer-ho. No deixem el camp lliure als de la motoserra.