Col·lapse institucional: crisi de confiança

Aquests dies som molts els que assistim astorats a l’espectacle impúdic que la classe política ofereix en prime time i que és retransmès en temps real per xarxes i mitjans de comunicació. Sumat, com no, a les tertúlies que inflamen el pollastre interessadament.

Honestament, el que menys em preocupa de tot plegat és quins dels tres personatges ha robat més, l’edat o l’origen de les prostitutes que s’han follat o si el PSOE n’estava al cas o no. Que els investiguin i condemnin, tant com faci falta, si són culpables i que caigui qui hagi de caure, del govern o del partit.

Dit això, afirmava abans categòricament que l’espectacle és impúdic perquè no queda vergonya suficient per a tant polític hipòcrita. Costa trobar un mínim de credibilitat, coherència i sentit comú en qualsevol discurs públic que haguem pogut escoltar les darreres setmanes.

Mentre el poble posa el focus en la corrupció, com si aquest fos el principal problema, pensant que els quatre suborns permetrien garantir l’estat del benestar i les pensions a mig termini, el sistema i les institucions es van afeblint.

Espanya no té un problema de corrupció. Té un problema greu de credibilitat i dignitat. No hi ha cap diputat que sigui conscient que la seva actitud està generant tal desafecció i desconfiança en el sistema que aquest pot acabar col·lapsant? Quan els ciutadans no tenen motius per confiar en el sistema, aquest perd el sentit. I poc a poc, ens anem endinsant en un camí incert i difícil de desfer.

Assistim aquests dies a discursos encesos del partit popular acusant als socialistes de partit corrupte, com si alguns dirigents del PP – nacional i regional – no haguessin robat a mans plenes. A l’altra banda, els socialistes fien l’estratègia a recordar que els altres han robat més. Lamentable. Tot l’espectre polític té potencials corruptes perquè la corrupció és una actitud inherentment humana, egoista i que respon a l’oportunitat del poder, no entén de partits.

És urgent i imperatiu fer una crida col·lectiva als representants públics, especialment als diputats, perquè prenguin consciència que l’escó que ocupen al Congrés, també al Parlament, és gràcies al sistema representatiu que garanteix la Constitució. Sou i cadira es deuen a la confiança – i al vot – que els ciutadans de les respectives demarcacions els han conferit en defensa de llurs interessos.

Partint d’aquesta premissa, si alguns d’aquests representants haguessin de justificar algunes declaracions públiques, votacions davant dels seus electors – no militants del partit – segurament tindrien un bon ensurt i no en sortirien molt ben parats.

Cal recuperar la cordura, la veu pròpia i la mesura per poder reforçar la confiança en les institucions i això, no necessàriament passa per convocar unes eleccions, ja que si bé la desconfiança en el govern pot ser alta, la confiança en l’oposició cotitza a la baixa. I aquest és un bon problema en una sistema que es presumeix bipartidista perquè ... quina alternativa li queda al votant?

Si assumim que el col·lapse no és acceptable, actuem per recuperar la confiança.