Rèquiem metropolità, en si condicional

La realitat és mal·leable, però ho és només fins un cert punt que depèn més de l’habilitat de qui observa que de qui intenta marejar la perdiu. El projecte metropolità ja fa dies que ha arribat al cap del carrer, i ara no sap si enfilar cap a la dreta o cap a l’esquerra. 

I no s’entengui això com una tria ideològica: la cosa s’assembla més a aquell pobre guiri empantanat, sostenint amb les dues mans un mapa de paper amb cara de lluç, sense saber massa bé on és, en una imatge arquetípica ben fixada a la memòria dels boomers.

Fa un any i mig va néixer el Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, que volia ser una cosa més pragmàtica que els múltiples clubs de les bones intencions que hem estat capaços de crear en un dels territoris amb més estudis territorials per metre quadrat del món mundial. Ara tenim encara més estudis disponibles, però l’àrea metropolitana continua absent, a l’espera que algú se la prengui seriosament i deixi la mirada localista i partidista en benefici de la política ben entesa. 

No la de les xarxes i el mil·lisegon de glòria, sinó la que veu que, amb Barcelona a punt de sobreeixir, o ens arreglem el pati nosaltres, o ens l’arreglaran ells, d’acord amb les seves necessitats. Però com carai ens ha de prendre seriosament el Parlament si no som capaços ni d’articular una simple agència de promoció econòmica? O el govern, si li anem canviant cada tarda les nostres prioritats en infraestructures?

Ens miren exactament com els de la meva generació miràvem aquells guiris empantanats i amb aquella enorme cara de lluç. Som aquí, com el guiri, situant-nos. O fent-ho veure de mil maneres, com a mínim. «Pas mal», diran els que veuen el got mig ple. Però si això no qualla d’alguna manera en alguna cosa concreta ens estarem carregant la millor finestra d’oportunitat per apropar-nos a la gesta territorial que va representar el naixement de la Universitat Rovira i Virgili.