La prudència no és sempre bona consellera

Fa una dècada, el nostre grup de recerca de la URV va decidir impulsar un estudi rigorós sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona. Davant la manca de suport institucional, vam recórrer al sector privat on si vàrem tenir una resposta positiva. Érem conscients de les possibles crítiques que aquest suport podria ocasionar, però vam prioritzar la necessitat d’aportar dades objectives a una demanda social evident.

Durant sis anys, hem desenvolupat un monitoratge en 22 municipis, analitzant els 75 compostos més característics de les activitats dutes a terme en el nostre entorn industrial. Tot el plantejament científic, des de la metodologia fins als punts de mostreig, ha estat liderat des de la universitat, amb total independència. 

Els resultats, lliurats anualment a l’entitat finançadora, han estat sempre transparents. En la darrera presentació pública de les dades del 2024, un compost superava el límit fixat per una normativa estrangera, i es va comunicar sense reserves i donant les explicacions adients. És un estudi pioner en l’àmbit europeu del qual ens hauríem de sentir tots orgullosos.

Recentment, dos articles d’opinió, un signat per n’Eva Miguel (CUP Tarragona) i l’altre signat per Rut Queralt (Porta Enrere) han tornat a posar en dubte, una vegada més, les dades del nostre estudi, insistint que l’encàrrec municipal actual serà el ‘primer’ de caràcter independent. 

Això, a banda de ser fals, és una acusació greu que qüestiona la nostra ètica professional i la credibilitat científica d’una universitat pública. És difícil entendre el perquè d’aquesta crítica precisament a aquest estudi, quan la URV ha fet molts estudis amb empreses potencialment contaminants i finançats per la mateixa empresa sense cap comentari o crítica per part d’aquestes agrupacions.

Aquesta desconfiança ha anat creixent, fins al punt que s’han verbalitzat sospites de manipulació per part de grups com Stop Creuers (Diari Més, 16/05/2025). Comparen les dades d’un estudi puntual amb mostrejadors passius amb els milers de dades anuals recollides per equips homologats, com els que utilitza la Generalitat. La discrepància de valors els fa esmentar: «Posem en dubte la URV». Afirmar que la URV «depèn del Port, Repsol i la petroquímica» no només és una falsedat, sinó que denota un desconeixement profund del funcionament de la recerca universitària.

És preocupant que aquesta actitud sigui compartida també per alguns membres de l’Ajuntament de Tarragona (afortunadament només alguns). Declaracions com «seguiu el rastre dels diners» o clàusules excloents en plecs de condicions que poden deixar fora la URV només per haver col·laborat amb empreses, no són acceptables. Si s’aplica aquest criteri, cap universitat podria participar en cap projecte finançat en el seu entorn.

La URV ha de defensar amb fermesa els seus equips de recerca. No pot deixar que una part del discurs públic qüestioni, sense proves, dècades de feina reconeguda i publicada a les millors revistes internacionals. No fer-ho envia un missatge d’inseguretat i feblesa institucional.

És imprescindible que l’equip de govern de la universitat faci una defensa clara i contundent de la tasca acomplerta. No només per protegir el seu prestigi, sinó per dignificar el treball de tots els investigadors que, des del rigor i la vocació de servei públic, dediquen el seu esforç a millorar el territori. 

I és igualment lamentable que, per satisfer una minoria crítica, l’Ajuntament emprengui un nou estudi sobre qualitat de l’aire pràcticament idèntic al que ja es fa: mateixa tecnologia, menys punts, mateixos compostos i amb una única novetat –la detecció de possibles puntes– que no aporta valor real a l’objectiu principal de l’estudi que és l’avaluació de risc per a la salut. 

Tot plegat, amb un cost proper als 600.000 euros. Hi ha moltes més coses a fer per controlar la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, no cal repetir el que ja està fet. La confiança no s’hauria de perdre mai a la lleugera. En el cas de la URV, és la seva trajectòria la que hauria de parlar. Però davant els atacs reiterats, el silenci ja no és prudència, sinó complicitat. I això, ni és just ni és admissible.