Un gest encomiable...

Perquè crec que tot espanyol de bona fe estima la justícia i admira l’heroisme tant com jo, m’he decidit a redactar aquest escrit, just quan el mes de maig va estar ple de commemoracions pel final de la Segona Guerra Mundial, cosa que va fer possible que les forces armades de l’inhumà règim nazi es rendissin, ara fa 80 anys. 

Però hi ha aspectes que ens afecten directament als espanyols com és el fet que, també el 2025, el 20 de novembre que ve, es compliran 50 anys des que s’iniciés un procés de transició per a la recuperació de la democràcia i les llibertats al nostre país, perdudes durant el llarg interregne dictatorial que va seguir després del final de la Guerra Civil. 

O, ja més proper a la nostra terra, com és el cas de la progressiva instal·lació de stolpersteine a Reus, Tarragona i altres ciutats catalanes, aquelles llambordes que ens obliguen a abaixar la vista en signe de respecte a la memòria de les víctimes de les barbàries que intentem rememorar aquí.

Certament, per a aquells que no hem viscut cap dels esdeveniments bèl·lics a què em refereixo, per ser ja llunyans en el temps, aquest any hi ha sens dubte una oportunitat atemporal de valorar-los amb la serenitat que l’edat ens concedeix a tots. I és un gest que enquadro des d’aquesta perspectiva del que vull escriure per a l’amable lector d’aquest article. 

Ha estat en el transcurs d’unes setmanes prèvies que un ciutadà alemany, ja jubilat, que resideix a la demarcació consular de Baden-Württemberg que correspon al Consolat General en què treballo qui, en un discret i emotiu correu electrònic enviat des de Ditzingen, em va proposar fer arribar a un museu espanyol fotografies i objectes del seu pare que va ser un suboficial de la Legió Còndor que, com és sabut, el III Reich va enviar en ajuda de les forces de Franco per lluitar a la Guerra Civil espanyola. 

«No vull obrir cap ferida», vaig poder llegir en el missatge; «són fotos i efectes personals del meu pare que tenia 23 anys durant la seva estada a Espanya el 1937 fins a l’octubre del 1938»; «el temps que va passar a Espanya va haver de deixar una empremta emocional al meu pare –continuava el seu relat– ja que més tard no va seguir unit a la Wehrmacht alemanya sinó que va treballar per a l’empresa de fabricació d’aeronaus Dornier sent destinat com a mecànic d’avions a Tunísia on va resultar ferit». Sens dubte, el seu desig quedava expressat amb sinceritat: que aquests objectes romanguin segurs en un lloc d’Espanya sense que desapareguin.

La raó que no haguem fet justícia als soldats alemanys és, entenc, senzillament, perquè hem estat mal informats. Les seves històries personals van córrer paral·leles a les dels nostres compatriotes, també soldats, engolits pel terror d’una lluita fratricida de la qual encara ens fan mal els seus ressons, com passa amb els descendents d’aquells joves alemanys que, conscient o inconscientment van respondre, temeraris potser, a la crida per formar part d’una unitat especial el destí de la qual era Espanya. 

Recordant aquell viatge a allò desconegut, l’encara soldat Ludwig Müller escrivia més tard en un quadern: «Només quan vam desembarcar al port de Ferrol, després de viatjar en condicions frustrants en un vaixell carboner des del Mar del Nord, vam poder veure que descarregaven vehicles, motocicletes amb sidercars, armes i municions». Però són moltes més les vivències rescatades del manuscrit recuperat, com «les trobades amb avions russos, la presència d’artilleria francesa i les famoses Brigades Internacionals; o la neu a Terol a l’hivern».

Els nostres llibres de text no han reconegut aquestes veritats, per bé que ara ja són més difícils de disputar. Gràcies a la tasca d’espais museístics com el Centre Documental de la Memòria Històrica, a Salamanca, tenim una ocasió única per interactuar amb la nostra història. 

Podem acceptar o repudiar la nostra herència històrica una vegada que ens facin una crida a fer-ho d’una manera o altra com a successors de la mateixa, però en països d’homes lliures i valents com passa avui a Espanya i Alemanya, el rancor, aquest ressentiment tenaç que de vegades ens ennuvola la raó, la més supina de totes les ignoràncies humanes, ha de desaparèixer.

Tots aquests records donats a Salamanca el 7 de maig passat, fotografies que no mostren escenes de violència, encara que sí equip militar i destrucció de què va ser testimoni el soldat Ludwig Müller a ciutats de tot Espanya i Catalunya com Fraga, Lleida, o de la nostra mateixa província tarragonina com la Sénia; un àlbum; dos birrets; una placa amb el símbol de la Legió Còndor; un certificat de bona conducta en ser donat de baixa de l’exèrcit alemany de 27 d’octubre de 1938; i un mapa de l’època, entre altres objectes… 

Tot això haurà de contribuir a conèixer amb serenitat altres aspectes de la nostra història, encara que sigui en forma de gra de sorra en una muntanya inexplorada, alhora que avui acceptem amb el nostre reconeixement aquest gest encomiable d’un ciutadà alemany que manté des d’una humanitat i una noblesa admirables el cognom del seu pare, Müller.