Camí per la llibertat

Claude Mangin és la protagonista d’aquesta historia. Resident a Ivry-sur-Seine (França), està casada amb Naâma Asfari, sahrauí, natural del Sàhara Occidental, estudiant de dret internacional a la Universitat de París i ferm defensor dels drets humans al Sàhara Occidental ocupat il·legalment pel regne alauita des de novembre de 1975.

Des d’octubre de 2010 Naâma forma part del Campament per la llibertat i dignitat a la cerca de justícia pels empresonats en relació al campament per la protesta pacífica que es desenvolupà a la ciutat d’Al’Aaiún i reuní a 20.000 sahrauís a les seves afores en tendes de campanya d’octubre a novembre d’aquell any.

Els seus integrants denunciaven la política marroquí de discriminació dels sahrauís enfront els milers de colons marroquins instal·lats al Territori i exigien la celebració del referèndum d’autodeterminació pendent des de 1991.

El 8 de novembre de 2010 les forces de seguretat ocupants van atacar violentament el campament. Centenars de sahrauís van ser detinguts, maltractats i vexats en el marc d’una repressió sense precedents. Foren jutjats per un tribunal militar i condemnats de 20 anys de presó a cadena perpetua.

En novembre de 2016 el Comitè contra la tortura de Nacions Unides va condemnar al Marroc per torturar a Naâma Asfari i exigí que les autoritats ocupants no prenguessin represàlies contra la seva família. L’onze d’octubre de 2023, el grup de treball de Nacions Unides sobre les detencions arbitràries va declarar il·legal la detenció i empresonament dels activistes sahrauís del grup de Gdeim Izic, el campament esmentat. En el seu dictamen, Nacions Unides va exigir l’alliberament immediat d’aquests presoners. Avui encara són a la presó. Naâma a la de Kenitra (Marroc)

Acompanyada per altres caminants, Claude Mangin està recorrent França i Espanya, de nord a sud per a sensibilitzar als veïns, associacions, representants públics, mitjans de comunicació... sobre la situació dels empresonats de consciència sahrauís. Aquesta marxa és una experiència compartida, un espai de intercanvi obert a tots, amb la idea de forjar nous llaços de solidaritat entre regions i fronteres, de parlar i abrogar pel respecte a la llei.

Durant dos mesos Claude Mangin será la portaveu dels presoners i de les seves famílies, tots ells invisibilitats, tancats en les seves cel·les i marginats del seu Territori i de les seves famílies.

Vol arribar a Kenitra per veure el seu marit i intentar que l’alliberin, tant a ell com als seus companys .

El maig de 2023, la ONU denuncia en una carta a Marroc la prohibició de visites de Claude al seu marit. En octubre exigeix l’alliberament dels presoners d’opinió sahrauís. Avui, a més de 20 anys que Claude i Naâma está casats, Naâma porta 13 anys empresonat. En els darrers 8 anys les autoritats magrebines sols van autoritzar una visita de la seva mullers

El proppassat diumenge dia 3 de maig, els membres de la marxa van ser acollits a Reus pel Casal Despertaferro i al dia següent foren rebuts per una comissió de l’Ajuntament de Tarragona . Posteriorment continuarien viatge cap a Castelló, València, Alacant, Múrcia, Granada, Màlaga, Sevilla, Algeciras, Tànger i Kenitra. En total uns 3.000 quilòmetres. Esperem que les autoritats magrebís no posin problemes en arribar a Tànger i pugui, per fi, veure el seu marit.

En aquest sentit la Claude Mangin pretén amb la seva marxa a més de donar a conèixer la situació dels presos polítics sahrauís i en conseqüència del poble Sahrauí, pretén que a partir del dia 30/5/2025 i el 31/5/2025 es presentin a Algesires, centenars de persones, polítics i ciutadans anònims europeus amb la intenció de creuar la frontera d’Espanya amb Marroc per tal de forçar la maquinària diplomàtica i que els deixin accedir a Marroc com a ciutadans europeus que són.

En aquest punt, i per concloure, caldria recordar quina és la situació del conflicte i la ocupació del Sàhara Occidental. Vegem:

a) Doctrina de Nacions Unides. El Sàhara Occidental és un Territori No Autònom, pendent de descolonització. En són responsable les potències colonials, la espanyola, segons dret internacional i la marroquina, per haver ocupat (encara que il·legalment) el territori. Cal esmentar que els Acords de Madrid mai van ser ratificats per Nacions Unides, o sigui que són invàlids.

b) Doctrina del Tribunal Internacional de Justícia. El Sàhara Occidental mai va formar part del soldanat alauita, ni va tenir res a veure amb el Marroc, amb la qual cosa aquest regne no té cap dret sobre el territori.

c) Nacions Unides va destacar al territori la MINURSO (missió de Nacions Unides pel referèndum al Sàhara Occidental) per establir el cens corresponent i organitzar la consulta. El Marroc s’hi va oposar de manera reiterada i la proposta va fracassar, gràcies al constant recolzament de França i dels Estats Units.

d) El rei marroquí sols accepta un referèndum confirmatiu sobre la marroquinitat del Sàhara. Ofereix, en tot cas una autonomia, la qual els sahrauís no poden acceptar vista la manca de drets humans vigents i com són tractats els natius, amb presó, violència i tortures. I no hi ha testimonis internacionals , ja que no deixen entrar a persones significades amb aquests drets, polítics, parlamentaris... Si no deixen comprovar, serà perquè amaguen la realitat!

e) Estats Units accepta la teoria marroquí sobre el territori, França també ho fa i, inexplicablement, el president del govern espanyol s’hi apunta... El govern del Marroc insisteix en que no establirà relacions comercials amb aquells països que no acceptin la seva tesi. Com ja n’estem acostumats, la pressió de Mohamed VI fa els seus efectes. Mai un rei/soldà marroquí ha complert els acords signats amb altres països. Només cal repassar la història i el present de les relacions exteriors d’aquest país.