Quan el sòl, està sol… i orfe

No hi ha ningú disposat a muntar un negoci per a perdre-hi diners. I si partim de la base que som una societat lliurepensadora, de lliure mercat, es pot regular l’especulació, i no pas el fet de fer un negoci. Són dos afers diametralment diferents. Generar sòl per a fer habitatges no es pot estigmatitzar com un fet especulatiu ja d’un inici. I avui dia, hi ha instal·lada una falsa cultura político-populista que hi aboca perillosament.

Fer negoci és generar quelcom, a partir d’alguna cosa, amb un valor afegit. Desenvolupar sòl, urbanitzar, construir i vendre és una activitat de molt risc amb marges petits. El qui arriba a un 20% de marge de benefici net, fa una gran festa. Però ha de destinar el marge a comprar més matèria primera (sòl) per a fer més habitatges. Els marges són molt reduïts.

Actualment, el món de la informació, i certes fonts del periodisme han casat habitatge i especulació. El missatge ha calat entre la població poc entesa. Completament fals, demolidor, difamador. Algun periodista hauria de tornar a fer repàs lingüístic, almenys a plataformes i diccionaris com Termcat on diu:

Negoci: activitat econòmica amb ànim de lucre

Especulació: Acció de comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu per lucrar-se.

Es collonut veure com el món dels lingüistes s’han afanat a definir el terme d’especulació en construcció. És per emmarcar, Termat s’atreveix a definir l’especulació en construcció, que no en negoci immobiliari i diu que és ‘Alteració a l’alça del valor de canvi del sòl mitjançant la retenció de l’oferta o mitjançant la ingerència en el planejament d’infraestructures i de qualificació del sòl’.

Precisament si aquest és el terme, el culpable, i no en cap ni dubte, és la pròpia administració catalana que és qui aprova o no les figures de planejament i qui marca les directrius. I quan es redacta planejament, és l’única que coneix les seves intencions i pot induir-se (si no hi ha secret professional) a certs personatges especuladors a comprar uns o altres terrenys. Però això és pa d’un altre paner. No tots els professionals que es dediquen al sector de l’habitatge són especuladors. I, en tot cas ha estat necessària la connivència de l’administració per aprovar determinats planejaments o plans especials.

L’especulació, que també existeix en termes lingüístics, és fer conjectures sobre alguna cosa sense coneixement suficient, divagar, elucubrar, presumir o suposar. I d’això alguns mitjans en saben molt i molt. Especular periodísticament també és no treure una notícia en el moment en què se sap, i esperar el temps necessari per fer més o encara sort, o incidir a favor o en contra d’alguna cosa, protegir a certs grups o fer mal a d’altres. Potser també caldria que quan una notícia sortís a la llum la font informativa acreditativa portes data i hora del seu coneixement. L’especulació informativa també fa molt mal.

Quan el sòl es queda orfe és perquè no el vol ningú i a Catalunya, ha quedat ben abandonat. Si la construcció d’habitatges fos negoci hi hauria més gent en el sector produint habitatges, i no només grans corporacions. Per això cal reflexionar del que s’ha estat fent fins ara i posar-hi remei.

Es podrien definir mil conceptes i tortuosos arguments de poc pes per a disfressar el que pesa, i al meu entendre, són 15 pilars fonamentals insuportables que l’administració domina i controla.

1. Reduir a uns mesos la tramitació urbanística que ara dura entre 3 i 5 anys per a poder generar sòl i obtenir permisos i poder urbanitzar i edificar. Ara no és negoci mai.

2. Diferencia el sòl urbà de les grans ciutats que el de nuclis rurals. No se’ls pot exigir les mateixes figures urbanístiques, ni tràmits.

3. Planificar Catalunya des de la ruralitat, no només des de les grans àrees metropolitanes de creixement infinit. Cal aturar els melanomes urbans.

4. Redistribuir la població en entorns rurals per oferir habitatge més econòmic en sòl més barat, i general nous models rurals moderns.

5. Cal baixar tots els aspectes impositius municipals i autonòmics sobre l’habitatge i la generació de sòl.

6. Cal un IVA molt reduït a tot el procés vinculat a la generació de sòl i habitatge (arquitectes, notaris, registres públics, serveis, companyies de subministraments, Apis,

7. L’administració ha de posar al mercat a cost zero les cessions d’aprofitament mitjà que ha rebut tots aquests anys per generar habitatge públic amb dret de superfície, fins a 99 anys.

8. Desinflar la mamella dels IBIS insuportables i la barrera impositiva per sobre del 5% en llicències sobre el desenvolupament immobiliari.

9. Evitar el planejament urbanístic amb claus urbanístiques limitatives i no adaptables, que encareixen el sòl i n’impedeixen altres usos necessaris en el temps.

10. Liberalitzar urbanísticament els usos de les plantes baixes perquè puguin ser terciaris i habitatge alhora. Catalunya pot tenir més de 60.000 locals buits en l’actualitat.

11. Simplificar la legislació i normativa en matèria d’habitatge.

12. Disposar d’una normativa d’habitatge social específica més laxa i senzilla.

13. Unificar l’habitatge mínim a Catalunya, ara en mans de cada ajuntament i amb criteris contradictoris.

14. Incrementar la densitat urbana en zones existents de baixa densitat per generar més habitatges sense ocupar nous sols.

15. Entendre l’habitatge social i públic com un pas integratiu a les persones, no pas com un be a entregar de forma permanent sinó transitori.

Estimats lectors, al meu entendre, el problema de l’habitatge neix, de forma essencial en la forma d’entendre l’economia impositiva d’un país basada en el totxo. Encara estem als anys 60 i les administracions no han sabut redistribuir la càrrega impositiva en tots els sectors productius d’un país. Escopeta nacional, totxo, i paelles al sol.