L’art de... valorar el que tenim

Hi ha dies en què cal aturar-se. Respirar. Mirar al voltant amb uns altres ulls. No els de la rutina ni els de la pressa. Sinó els de la consciència. Els ulls que saben reconèixer el valor del que tenim a les mans. La feina, la família, la salut, la llibertat de decidir. Petites coses que, en realitat, ho són tot.

Vivim envoltats de persones excepcionals, de projectes amb sentit, d’instants que passen desapercebuts però que són, en el fons, tresors. I, tanmateix, sovint ho oblidem. Perquè quan convius amb el valor cada dia, corres el risc de normalitzar-lo. Ens queixem per inèrcia. Ens enfilem per detalls. Però... ens aturem mai a mirar realment el que fem, el que som, el que tenim? La capacitat que tenim de tocar vides, d’aportar llum, de ser un punt de suport per algú? 

-Si ho penséssim bé, potser ens tremolarien les mans. I ens brillaria la mirada. Allò que sovint anomenem rutina és, per molts altres, un regal. I perquè el que fem, encara que sembli petit, pot ser immens per algú. Cada gest compta. Cada decisió. Cada conversa. Cada cop que fem les coses bé. I sí, també cada cop que ho intentem de nou. Perquè sense creixement no hi ha futur. I el que fem cada dia ens defineix.

Viure amb ambició sana és estimar la vida. És voler créixer no per tenir més, sinó per ser més. Per impactar més. Per deixar petjada. I això no és arrogància, és responsabilitat. No hi ha res més potent que una persona conscient del seu valor. I no hi ha res més transformador que una comunitat que s’estima el que té i ho posa al servei dels altres.

Jo, per exemple, pagaria per poder viure allò que molts tenen i no valoren. No és una frase feta. És una veritat profunda. Perquè jo, que he hagut de baixar del tren de la quotidianitat per una malaltia degenerativa, sé perfectament què val cada dia que pots aixecar-te, contribuir, sentir-te útil. Sé què és haver de deixar l’estrella que estimes sense voler-ho. I sé que hi ha una dignitat preciosa en les coses que molta gent ha oblidat apreciar.

La meva malaltia m’ha pres moltes coses. Però també m’ha regalat una mirada diferent. Una mirada més neta, més present, més agraïda. I des d’aquesta mirada us dic: no deixeu passar cap dia sense adonar-vos del que teniu entre mans. El que per alguns pot semblar rutina, per molts seria un somni. Treballar, conversar, riure, prendre decisions, equivocar-vos i tornar a començar. Això, amics meus, és vida amb majúscules.

Potser el meu lloc avui és un altre. Però el cor, la passió, el compromís, són intactes. I ningú, ni la malaltia, ni el temps, ni el destí, no em podrà prendre l’amor pel que era, pel que sóc i pel que encara puc ser. Per això escric. Perquè el que no puc viure, ho puc compartir. Perquè en cada pàgina del meu llibre hi ha la voluntat de transformar dolor en esperança, i límit en impuls. Valoreu el que teniu. No només per vosaltres. També per tots aquells que donen gràcies només per poder somiar-ho.