Pepe Mujica, en tenim per anys...

Sempre he defensat, com sabeu, que la política és –per davant de qualsevol altre consideració– un compromís ètic. Persones que no es coneixen de res es posen en contacte i mitjançant un partit polític lluiten democràticament per fer avançar la societat. Per guanyar en drets, per guanyar en llibertats. Això és, en essència, la política.

Desgraciadament no és la percepció de la política que tenen avui dia el comú dels mortals, sotmesos a un bombardeig permanent de ‘notícies’ diàries on es vincula la política amb la corrupció o la ineptitud. Fa poc vaig conversar amb un grup de joves, una més de les que tinc quotidiànament com a alcalde i sobretot com a ciutadà. Però aquesta se’m va quedat gravada perquè en sortir en un determinat moment el tema de la política una de les noies presents va definir-la com l’activitat a la que, textualment, «es dediquen quatre inútils que roben». La resta dels presents va riure.

Vivim en un dels períodes històrics contemporanis on el desprestigi de la política –i dels que ens dediquem a la política– ha assolit límits sense precedents. El primer per redreçar aquesta situació és prendre consciència de la realitat i rectificar els errors -que n’hi ha- i de les contradiccions -que existeixen- en el funcionament dels partits polítics.

Això és cert, és innegable. Dit això, repeteixo –sobretot pensant en la gent jove– que el compromís polític és un dels actes més nobles que podeu dur a terme a la vida. És el motor de la història. És l’impuls ètic que ens fa rebel·lar-nos contra les injustícies i lluitar per una societat on no hi hagi ultra-milionaris mentre hi ha nens i nenes que moren de gana.

I en aquest sentit em plau parlar-vos de l’exemple –immens– que representa la vida del company Pepe Mujica, que ha mort fa uns dies. Pepe Mujica no va tenir una vida fàcil, al contrari. Va arribar a estar 15 anys a la presó, dels quals 11 en unes condicions de reclusió solitària i insalubre sota un règim de tortura i d’humiliació permanents.

Qualsevol hagués sortit d’allà dominat per l’odi i pels desitjos de revenja però, com ja va passar en el cas de Nelson Mandela, Pepe Mujica sempre va dir que si ho hagués fet «els meus carcellers si que haurien guanyat, perquè l’odi i el ressentiment no porten enlloc.»

D’una humilitat increïble, uns anys després va arribar a la presidència del seu país, l’Uruguai, liderant una coalició de partits d’esquerres. Doncs bé, el senyor president vivia en un petit i modest terreny agrari als afores de Montevideo –no a cap palau presidencial–, va renunciar a totes les prebendes del poder i va dedicar una bona part del seu sou a construir una escola per als nens i nenes de la zona.

La seva actitud, la perfecta coherència entre el que deia i el que feia, el van convertir en una referent moral no només per l’esquerra, sinó pel conjunt de les forces democràtiques i progressistes del món.

El seu exemple és inspirador i ens marca el camí. Igual com ho és el de Salvador Allende, com ho és el de Willy Brandt, com ho és el de l’alcalde Recasens –primer alcalde de Tarragona després de la recuperació de la democràcia–, i el de tants i tants companys i companyes que van saber defensar els valors humanistes de l’esquerra amb aquesta dignitat que impressiona, no en els centres de poder institucionals sinó amb el seu exemple en una presó insalubre, plantant cara a un cop d’Estat militar o lluitant contra la dictadura franquista.

Si la noia que deia abans, i les seves amigues, estan llegint aquestes línies les convidaria a llegir la biografia de Pepe Mújica, a saber de la seva vida i del seu compromís amb els dèbils i els més vulnerables. Aleshores també somriurien, sí; però ho farien després de prendre consciència que persones d’aquesta integritat moral hagin trepitjat alguna vegada la terra.

Finalment, faig una reflexió en veu alta. Tots aquells i aquelles que ens considerem demòcrates i d’esquerres, aprenguem –i demostrem– que els valors progressistes es defensen amb una major coherència portant un tractor i llaurant un petit terreny per consumir el que es produeix que no pas cobrant en els consells d’administració de les grans empreses de l’Ibex-35. 

Potser si ho fem tornarem a obrir el camí «de las grandes alamedas por dónde avance el hombre libre para construir una sociedad mejor», com va dir magistralment el company president en el seu darrer missatge. És el camí del progrés. És el camí de la llibertat. És, també, el camí de Tarragona.