No hi ha progrés si hi ha debats que són tabú

Vivim temps intensos. El món canvia al nostre voltant: les relacions socials, la manera com participem en política, fins i tot com expressem les esperances i els temors. L’auge de les extremes dretes, el desencant amb els partits tradicionals i l’augment de les desigualtats han situat el projecte progressista en una cruïlla. Si vol continuar sent útil, majoritari, transformador, ha d’obrir una nova etapa. Sense por. I amb urgència.

Aquesta nova etapa no es pot construir amb discursos reciclats ni fórmules antigues. Cal valentia. Autocrítica sincera. I, sobretot, convicció. La convicció que la política progressista ha de tornar a mirar la classe treballadora de cara. Però no des de la nostàlgia, sinó des de la realitat plural d’avui. Perquè la classe treballadora d’avui ja no és només la d’abans. Avui inclou, de manera central, els nous catalans i espanyols: persones que han arribat per quedar-se, per treballar, per criar els seus fills i aportar al nostre futur comú.

Són aquí. I són molts. Cuidadors, tècnics, comerciants, estudiants, autònoms, treballadors essencials. Gent que comparteix —i practica cada dia— valors que sempre han estat la base del progrés: esforç, comunitat, dignitat i justícia. Cal comptar amb ells, no només com a votants, sinó com a protagonistes d’un projecte de país compartit.

Durant massa temps, una part de l’esquerra ha tingut por d’abordar amb claredat temes reals. Ha evitat parlar de seguretat, de convivència, de serveis públics tensionats o de les dificultats de la vida quotidiana. I aquest buit l’ha omplert la dreta radical amb discursos simples però efectius, plens d’emoció i ressentiment.

I sí, molts votants han marxat. Probablement no tornaran. Però la seva absència ens ha d’interpel·lar. Com diu Chantal Mouffe, quan la política progressista renuncia al conflicte real, al relat, a l’emoció, cedeix espai. I aquest espai l’ocupen aquells que volen trencar la cohesió social. No es tracta de copiar-los. Es tracta de disputar-los el terreny amb claredat i coratge.

Ara bé, cal fer una altra reflexió incòmoda però imprescindible: encara que des del progressisme creguem —amb raó— que tenim els millors arguments, la força dels fets i el pes de la justícia social de la nostra banda, comunicar-ho des d’una posició de superioritat moral no ens ajuda. Al contrari. Quan tractem el votant enfadat o radicalitzat com algú que simplement «s’equivoca» o «no entén res», no el recuperem: el perdem més. El tanquem. L’enquistem. I contribuïm, sense voler-ho, a reforçar el relat emocional i identitari de l’extrema dreta. Fer pedagogia no és alliçonar; és escoltar, entendre i saber parlar sense menysprear. Aquesta és una lliçó que encara tenim pendent.

Un dels errors més grans ha estat cedir paraules com seguretat, ordre o convivència. Paraules que no són patrimoni de la dreta. La seguretat és un dret. I sense seguretat, no hi ha llibertat. Ho deia Tony Blair, i ho va demostrar Jacinda Ardern a Nova Zelanda, combinant fermesa institucional amb humanitat i polítiques d’inclusió.

Negar que existeixen abusos, que hi ha frau, que hi ha qui es beneficia del sistema sense aportar-hi, no només és ingenu: és irresponsable. La política progressista ha de ser clara: no defensarà privilegis indeguts. Serà contundent contra qualsevol abús, vingui d’on vingui. Perquè aquests abusos fan mal. Fan molt de mal. Erosiona la confiança. I alimenta el discurs de l’extrema dreta.

Mentrestant, aquesta extrema dreta ha aconseguit convèncer a molta gent que l’enemic no és qui especula amb l’habitatge, ni qui evadeix impostos, ni qui puja hipoteques des de despatxos llunyans. L’enemic, diuen, és l’altre pobre. L’altre treballador. El més vulnerable. Això és la seva gran victòria ideològica.

I mentre això passa, els rics són més rics. I cada vegada aporten menys. Ho diuen informes d’Oxfam, de l’OCDE. Però, qui alça avui la veu per denunciar-ho amb força?

Aquest paper l’ha de recuperar la política progressista. Amb rigor. Amb propostes. Amb proximitat. Com Mélenchon a França, amb el seu «compartir la riquesa, no l’odi». O com Bernie Sanders als Estats Units, connectant amb joves i treballadors amb un discurs valent i clar.

Aquest projecte progressista necessita una nova via. Ferma. Honesta. Arrelada a la vida quotidiana. I ha de sostenir-se en quatre pilars:

1. Una aliança real amb la nova ciutadania, reconeixent els nous catalans i espanyols com a subjectes polítics de ple dret.

2. Un discurs valent sobre seguretat, convivència i responsabilitat compartida, que defensi tant els drets com els deures.

3. Una resposta frontal al discurs de la dreta radical, amb propostes concretes, claredat i connexió emocional amb les persones.

4. Contundència per part de la política progressista davant aquells que s’aprofiten de les esquerdes del sistema. Els drets socials existeixen per protegir les persones més vulnerables, no per ser utilitzats com a refugi d’oportunistes.

I és que tot i que aquests casos són minoritaris, no es poden ignorar: existeixen, erosionen la legitimitat del sistema i fan molt de mal a les polítiques públiques. Reconèixer-ho no és cedir; és defensar amb més força el que és just.

Hi ha qui diu que acceptar això és comprar el marc mental de l’extrema dreta. Però negar-ho frontalment és negar una realitat que ens fa perdre credibilitat. De fet, són molts els treballadors i treballadores que ja l’han comprat.

No es tracta de voler agradar a tothom. Es tracta de reconstruir una majoria social forta, diversa, moderna i valenta. I per fer-ho, cal lideratge. Cal obrir els partits. Escoltar més. Arriscar més. Cal creure-hi de debò.

Només així la política progressista continuarà sent útil. Majoritària. I veritablement transformadora.