El nou papat

Amb l’elecció del nou Papa, Lleó XIV, l’Església catòlica ha conclòs el període d’elecció del nou líder després del traspàs de Francesc; el tràmit ple de tradició i serietat ha comportat fer obrir al món una realitat que, en funció de la cobertura mediàtica, ha posat sobra la taula de discussió moltes reflexions, especialment les que suposen la tasca internacional, en tots els vessants, d’una referència absoluta com és la manera de fer del líder de l’Església catòlica en cada problema obert.

Hem pogut veure, per sobre del debat de la tria papal, el fet per l’anterior cap religiós, i les perspectives de futur que s’espera del nou cap, en una lectura, segurament, interessada depenent dels qui feien l’anàlisi, però en tot cas si s’ha refermat, sense discussió, el pes de l’església i el que comporten les seves decisions en els conflictes de tot ordre vigents, tant pel que fa als punts bèl·lics, com a la greu situació personal de milers de ciutadans globals que necessiten respostes urgents, per no caure en una fallida de supervivència insuperable.

Segurament quelcom pot quedar-se en el «pompa» i la «parafernàlia», o la mateixa espectacularitat cinematogràfica del fet singular de la fórmula d’elecció, però no estaria de més, també, «llegir» entre línies tot el succeït, com fórmula d’entesa objectiva de cara als reptes que té plantejat el nou Pontífex, que «neix» amb un «pes mediàtic global», fora de dubte, que esperem que esmerci poder trobar respostes adients, en un món on les diferències, els desacords, els anuncis de guerra, etc., són molt propers.

Tampoc oblidem la cobertura televisiva que s’ha volgut donar a tota la dinàmica de l’acomiadament i la benvinguda, com cares de la mateixa realitat, que ha permès comprendre l’evidència real del catolicisme i el seu pes innegable, inclús per aquells més propers al menyspreu per la religió; per tant, aquest marc de preocupació general hauria de ser un primer pas per poder analitzar amb objectivitat, especialment les bonances que pot suposar la intervenció del Papa Lleó XIV en molts conflictes de difícil solució, si no s’aconsegueix una capacitat de comprensió per tots els implicats poc repetida.

No hauríem d’oblidar, allò tant repetit com saber escoltar i el perdó en si mateix, com base no solament de l’església, sinó necessari i útil en un món on encara sembla que la ideologia es troba per sobre de les persones, i on el conflicte global es veu assentat sobre un “pragmatisme manipulat” en funció de no sé quins interessos.

És evident que queda molt per fer i diàriament assistim a anuncis de nous bel·licismes consolidats o en potència a curt termini, per tant, serà vital que tot això pugui reconduir-se si no volent trobar-nos en una globalitat apuntada permanentment a la divisió, fora del realisme, i amb el convenciment que el conflicte és l’única opció per resoldre les diferències.

L’evidència d’una església criticada per manca de respostes cap a temes emblemàtics puntuals, haurà de ser superada per un nou líder al qual li queda una tasca inacabable, per fer possible que la seva «opinió» serveixi de base per tornar cap a enteses difícils, però en tot cas, imprescindibles per la nostra pròpia supervivència. També qüestions estel·lars com el que suposa el transhumanisme i les noves tecnologies, respecte a l’impacte social d’aquestes, haurà de ser una referència obligada, on el Vaticà tindrà molt a dir, tal com ja ho ha posat de manifest el nou Sant Pare, al parlar d’intel·ligència artificial.

En qualsevol cas estem en portes de canvis a grans nivells, on la veu de l’església haurà de dir la seva, però en tot cas, no oblidem la feina que pot continuar fent, davant una realitat compartida que massa vegades passa desapercebuda.

És evident que el cicle que es reinicia, suposarà discussions de tota mena, amb crítiques garantides, però en tot cas, comportà un repte irrenunciable al qual hauríem de donar un crèdit, com base fonamental d’incidència real, que ara tàcitament li hem atorgat, en funció d’una necessitat de creure que no hauríem de deixar de costat. Està molt bé “l’espectacle viscut” però no seria tolerable que per damunt del mateix no fóssim capaços de trobar les respostes que s’esperen.