La immigració marroquina a l’Argilaga. Dels anys 90 a l’actualitat

L’Argilaga és un nucli que ha estat classificat com una barriada o un llogarret al llarg del temps. És un poble sense ajuntament propi. Per aquest motiu comparteix la reclamació de molts barris i suburbis perquè se’ls consideri com a nuclis de primera, cosa molt complicada per tractar-se de barris perifèrics. La popularitat de Lamine Yamal en el panorama mundial i la seva vinculació amb Rocafonda m’ha fet reflexionar sobre la immigració marroquina al meu poble.

Als anys 90 es va començar a experimentar l’arribada de moltes persones procedents del nord d’Àfrica. Els primers en arribar eren homes que havien deixat les seves famílies al Marroc. Molts venien durant la verema. Durant aquesta època el poble s’omplia de colors i de gent que parlava altres llengües. Ocupaven cases velles que ja havien estat ocupades per antics temporers.

La primera família en arribar va ser la d’en Hassan i la Fàtima. Tenien quatre fills: en Yassin, en Jalal, en Mohamet i la Zhora. El marit treballava en la recollida d’escombraries a Valls. Recordo poques coses de la Fàtima ja que sempre estava a casa. La primera trobada la vam tenir a la placeta on hi havia els gronxadors. El mestre del poble els ajudava en la integració i en la gestió dels papers.

Quan sorties al carrer tots érem nens i nenes amb ganes de jugar. Un dia en Jalal va caure dintre d’un esbarzer i no podia sortir perquè se li clavaven totes les punxes. El vam haver d’ajuda a sortir. Amb en Jalal i en Mohamet anàvem a classe a la Secuita. Amb el germà que em portava més bé era el Mohamet ja que érem de la mateixa edat. Quan va marxar del poble el vaig trobar a faltar.

Després de la verema anàvem al camp de futbol. En Mohamet compartia les galetes que rebia del serveis socials amb nosaltres. No era fàcil ser d’un altre color i venir d’un país musulmà. A casa dormien en matalassos a sobre del terra i jugaven a futbol descalços. Aquella època passàvem les vacances d’estiu a la plaça de l’església o al camp de terra on hi ha el consultori mèdic.

En Mustafà jugava molt bé a pilota. Un dia les rodes d’un tractor li van destrossar una cama i els crits es van sentir a molta distància. En Tariq era una altra persona jove que va arribar al poble durant la verema. Li agradava molt beure cervesa i cada dia anava a la Secuita a buscar algunes llaunes per emborratxar-se. Em va invitar a pujar a la casa on vivien els temporers. Aquell pis era com un campament de nòmades del desert i preparaven un menjar que feia molta bona olor.

També recordo en Fuad o l’Anuar. En Fuad treballava de jornaler per un empresari agrícola. Amb el temps es va fer un nom i es va convertir en un gran paleta. Li van encarregar l’enrajolat dels carrers del poble i va participar en la construcció de moltes cases. Ens va convidar a visitar la seva família al Marroc. L’Anuar portava ulleres i les seves cosines se l’estimaven molt. Deien que era molt intel·ligent i va emigrar a Alemanya.

Uns anys més tard va arribar una altra família. En Nordin era d’aquells que havia vingut sol i que més tard va reunir a la família. Era un cosí d’en Hassan. En Nordin estava casat amb la Habiba i tenien la Nisserin, la Gutlut i la Cauchar. Uns anys més tard van tenir la Nihat. Vivien a Cala Gaspana, una antiga casa que havia estat propietat dels frares de Vila-Rodona.

Aquella època es va formar un grup de jovent amb catalans arrelats i joves marroquins de segona generació. La Nisserin era la gran de les filles de la Habiba. Un dia va venir amb l’hijab i no se’l va tornar a treure. Va ser venedora al Cortefiel i cambrera en un bar jamaicà. Es va casar amb un egipci i va tenir una filla. La Gutlut treballava en una parada de roba al mercat de Tarragona. La Cauchar es va casar i va anar a viure a França.

També va arribar una altra família formada per en Mohamet, la Zhora, en Mohamet, la Siham i en Sufian. El futbol era una bona manera per trencar el gel i fer amistat. La seva mare Zhora a vegades ens donava berenar. Jugàvem a cartes al portal d’una casa de la plaça. Vivien en un magatzem. A la part inferior hi havia la cuina i el menjador i, a la superior, hi havia un gran dormitori. Amb el temps se’n van anar a viure al mas de la Tallada on treballava el pare.

Una altra era la formada per en Mohamet i la Zaira. Tenien en Muhsin i l’Amal. En Muhsin era molt amic d’en Rocco. La Zaira cuinava pans marroquins i plats de cuscús. Va ser la primera dona musulmana que vaig veure conduint un cotxe. També era la primera família que utilitzava el català per parlar amb nosaltres. Amb els estalvis es van comprar una casa al barri de Sant Salvador.

Un altre parent d’en Nordin va venir a treballar a l’Argilaga. La seva filla Badria es va casar amb l’Imad i van anar a viure a Cala Pona. Van tenir a una nena que van anomenar Rim i, més tard, va venir la Marian. Baixaven al Serrallo a buscar peix i es guanyaven la vida venent-lo entre el veïnat. Un dia el cotxe no els hi arrancava i vam anar a buscar un tractor per estirar-lo.

Les històries de marroquins i marroquines s’entrecreuen amb les de catalans i catalanes en aquest poblet del Tarragonès. Les seves vivències ens recorden que molts dels nostres avis també es van haver de desplaçar per diferents motius. Ells també van topar amb societats opaques que els van arraconar i els van col·locar en feines que els autòctons ja no volien fer. La mecanització del camp ha fet que la necessitat de treballadors també hagi disminuït.