Naixements i morts

Molt s’ha debatut, recentment, del que afecta ‘naixements i traspassos’ i les conseqüències que això comporta per la nostra societat, a l’hora de valorar els efectes que suposa, tant de present com de futur; des d’una anàlisi estadística en un treball de l’Institut d’Estadística de Catalunya, a l’hora de veure dades reals que podem comprovar, a partir del 2018 es produeixen més morts que naixements, per tant, a partir d’aquesta data, la nostra població pot veure com la gent que ve al món és molt més important que la que es mor, i això, fent una lectura oberta, comporta evidències de futur que s’hauran de valorar en la seva justa mesura. 

A més, no oblidem que aquesta tendència que exposo del país, també es reflecteix a escala mundial, amb el que això suposa com conclusió a valorar, independentment de conjuntures territorials puntuals.

En l’àmbit teòric, però en funció de dades objectives constatables, la població global passa avui de 8.000 milions de persones i això és un primer punt a valorar a l’hora de buscar respostes, però és que a més el nombre de naixements al món és el doble que les defuncions, per tant, estem davant una evidència de la qual es parla poc, tot i que hauria de ser una opció de discussió, si realment s’està per debatre sobre fets objectius, o ens seguim apuntant a la teoria teledirigida, on el que és important i superflu és decidit per no sé qui.

Davant l’exposat ens traslladem a una evidència de ‘superpoblació’ entesa com un problema a l’hora de buscar sostenibilitats, recursos viables, i caiguda d’unes expectatives individuals que es veuran condicionades per un fet objectiu al qual s’haurà de donar resposta; encara que al nostre “sobreviure” es parla d’altres qüestions més properes, el cert és que la il·limitada densitat poblacional, ens procurarà, molt aviat, una cascada de problemàtiques d’ordre sanitari, de medi ambient, de les quals serà molt complicat fer-les front i, per tant, també aquesta reflexió al respecte, ens traslladarà cap a un món inviable i inassumible, amb el que això suposa, en funció de creences de tot ordre, amb més o menys seguidors.

Tampoc podem oblidar les raons que ens porten al marc vigent, i així parlar d’avenços mèdics, les mateixes immigracions, el final dels recursos, per esmentar només uns quants, són punts a testar a l’hora de trobar sortides reals al problema. 

Segurament no som conscients que si se sobrepassa el límit lògic, cosa que sembla que no té aturada, ens endinsem en un panorama on, fins i tot, els aliments no seran suficients, amb el que comporta, arribat l’extrem, que molta gent mori de fam; per tant, estem davant una constatació, cada cop més lluny de la ciència-ficció, i més al costat del realisme que es veurà obligat a introduir malsons, com la mateixa elecció de qui viu al món en cada cas.

Ja sé que el que parlo té connotacions properes a les creences personals, però, en tot cas, deixar-ho de costat no garanteix res i ens condueix a un espectacle de fets impossibles, on els extrems, a tots els nivells, es faran imprescindibles, ens agradi o no.

També, el fàcil és seguir en la línia de vida “pel·liculera” davant d’alternatives “fora de la terra”, però crec que això també queda molt lluny de les mínimes reduccions del problema en sí mateix, però, en tot cas, pot ser una atenuant a la mateixa existència com “món” igual que el coneixem encara avui.

Inclús a les trobades en “conferències mundials sobre medi ambient”, es parla de les conseqüències de la situació, però poc de solucions al respecte, per tant, tot segueix en la línia de conflictes d’interessos globals, que el que fa és dissenyar el present, o el curt termini, oblidant “l’evidència”, parlant dels grans números publicitats impossibles d’assumir.

No crec que estiguem lluny de parlar de límits de creixement amb mesures de tota mena, però el que és evident és que es fa el que toca respecte als recursos, com a actiu vital, o les desigualtats i els desequilibris passaran, a un primer termini, amb resolucions, avui encara inassumibles, des de totes les posicions, però que malauradament es normalitzaran per unes impossibilitats manifestes de fer-les front. Fins i tot els ‘discursos i missatges’ dels dirigents polítics de torn, en cap cas es posicionen en un demà fora del sentit comú, que és el que vindrà.