‘Cónclave’

Aquest text va ser compartit amb uns col·legues i amics el febrer passat. Deia que podia ser una mica incòmode escriure sobre el conclave just quan l’actual papa està ingressat a l’Hospital Gemelli amb un quadre respiratori complex del que és possible que no se’n sortís, donada la seva edat i patologia concomitant. 

Però l’experiència de veure una pel·l´cula sobre el tema de la elecció del papa i, més concretament un film amb qualitat suficient per a que sigui nominat pel Premi Oscar de l’Acadèmia de Hollywood, em va portar a aquest breu assaig/critica cinematogràfica.

Cónclave compta amb un elenc d’actors força potent: Ralph Fiennes, Stanley Tucci, John Litgow, Sergio Castellito i Isabella Rossellini, com actors principals, i la competent direcció de l’alemany Edward Berger. Produida per Tessa Ross y tres productores: Film Entertaiment, Indian Paintbrush and House Productions, fan el film angloamericà.

Qualificada com ‘political thriller’, la pel·lícula relata el procés de l’elecció papal i les dificultats inherents a les condicions exigibles pel nomenament d’un papa, a les que es sumen les peculiaritats de les personalitats del possibles candidats, ‘papabile’ en el argot vaticà.

El guió està basat en la novel·la de l’escriptor anglès Rober Harris, prestigiós autor de diversos títols de ficció històrica que han donat origen a films, alguns dirigits per Roman Polanski com Pompeii, The Ghost Writer o An Officer and a Spy, i altres exits de la pantalla com Munich o Enigma. Es permet alguns salts al buit per evitar allargar més els 120 minuts de projecció i algunes inconsistències o plans de la Ciutat del Vaticà inexistents.

Realitzada en bona part als estudis de Cinecittà, aprofita la magnificència dels edificis vaticans per enquadrar varies escenes. També però algunes seqüencies es localitzen a patis amb una visió llunyana d’un horitzó amb la cúpula de Sant Pere clarament de decorat.

De l’innegable professionalitat dels actors, tots veterans, destaca el paper de Ralph Fiennes com a degà del Col·legi cardenalici i director del conclave, que ens regala una personificació dramàtica com les que ens te acostumats. Personalment sempre m’ha semblat massa serio i, concretament en aquesta pel·licula, em sembla que pateix massa.

L’aportació d’un figura femenina està assignada a Isabella Rossellini en el paper de la monja encarregada de la intendència vaticana. La filla de la fabulosa Ingrid Bergman i el productor italià Roberto Rossellini compleix amb suficiència el paper que la productora li ha assignat potser perquè una dona italiana dona més realisme com a religiosa catòlica.

La trama inclou com a factor desestabilitzador les diferents peculiaritats dels possibles candidats que poden invalidar les seves oportunitats de ser elegits. Per sobre de la pressió dels cardenals italians per que el papa fos italià, hi ha la preferència d’un cardenal africà, que resulta que es descobreix que havia tingut un fill amb una monja a la seva joventut. Un altra candidat favorit ha de renunciar quan es revela que ha subornat altres membres del col·legi cardenalici per que el votin. Se l’acusa de simonia erròniament quan és un pecat d’intentar comprar la santificació o altres beneficis de caire espiritual.

Un candidat exòtic apareix sense que ningú el conegui. Es tracta d’un personatge d’origen sud-americà, amb un historial d’haver treballat en missions africanes i nomenat in pectore, es a dir, sense que el papa ho faci public, cardenal a Kabul, en l’Afganistan musulmà. El papa pot nomenar cardenal a qui vulgui, fins i tot seglars. Més freqüent és el nomenament de bisbes de seus llunyanes, remotes, in partibus infidelibus, en terra d’infidels. I sovint llocs sense població de cristians.

Després de varies votacions nul·les, ves per on, resulta elegit el candidat exòtic, més o menys santificat per haver participat en varies guerres. En un gir de guió, i pel que sembla ser una concessió al col·lectiu LGTBI, es revela que el elegit és transgènere, secret que el cardenal degà que interpreta Ralph Feines, manté, i amb un ‘fundido en negro’, s’acaba el film.

L’autor/guionista Robert Harris ens estalvia la coneguda llegenda vaticana de que el recent nomenat papa ha de seura en la ‘sella gestatoria’, o sedia stercoraria, una butaca monumental que te un forat al mig del seient i que s’aixeca per portar-lo a esquenes. A les hores, el cardenal camarlenc, ajuda de cambra, ha de palpar per sota per comprovar que el nomenat té duo testes et bene pendentes, que no crec que calgui traduir i, amb això, assegurar que l’elegit és un home.