El que serem després
Com entendre l’envelliment en un sistema capitalista marcat per la productivitat dels cossos i les ments? Aquesta pregunta encara ressona dins meu després de llegir Lo que somos ahora, novel·la de l’escriptora belga-americana May Sarton (1912-1995) publicada originalment en 1973 i traduïda recentment al castellà per l’editorial Bamba.
La protagonista del relat és Caroline Spencer, una exprofessora universitària que, després de patir un infart, és ingressada en una residència de gent gran contra la seva voluntat. Com a mecanisme per fer front a la soledat, Caroline comença a escriure un diari en el qual plasma les seves preocupacions i neguits, les condicions de vida dels altres residents i la cruesa de l’entorn hostil en què se sent ha estat abandonada per la seva pròpia família. Escrit en primera persona i en clau feminista ⎼un tret característic de la prolífica obra literària de Sarton⎼, el text explora el pas del temps i la importància que els petits gestos de la vida quotidiana tenen en els últims dies de vida de la protagonista. Mentre llegeixes és impossible no empatitzar amb la Caroline i saber que, més enllà d’aquest personatge de ficció, existeix una realitat cruel i silenciosa al nostre voltant, què és l’abandonament i la solitud no desitjada.
Que som una societat cada cop més envellida és una obvietat. Segons les últimes projeccions realitzades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la població de 80 anys o més creixerà en un 47,5% fins arribar als 4,35 milions el 2039. Què significa envellir? Com abordar les implicacions que això comporta? És el nostre entorn terra hostil per les persones grans? Com defensa Leonor Cervantes, coneguda a les xarxes socials com Leonera, pensar sobre l’envelliment és realment pensar sobre la totalitat de la vida. Perquè fer-se gran no passa d’un dia per l’altre, sinó que és un procés intrínsec a la pròpia existència. Cada dia som una mica més vells i, per aquest mateix motiu, pensar l’envelliment del conjunt de la societat implica pensar en com vivim, en com ens relacionem, en quines són les nostres aspiracions i desitjos. Creure que una persona gran deixa de tenir opinió, ganes d’aprendre i de descobrir, és anul·lar part de la seva existència i condemnar-la a veure passar la seva pròpia vida des de la segona fila. Ens urgeix repensar les polítiques vinculades a la dependència i les cures per garantir una qualitat de vida digna als nostres grans, que serem nosaltres en un futur proper.