L’administració neutral

L’anunci, per part d’un Ajuntament de referència a casa nostra, de la creació d’‘inspectors’ per vigilar determinades actuacions, és una referència obligada a la voluntat intervencionista, via actuació administrativa. El tema en si mateix pot tenir moles lectures, i obra un espai de discussió, on el conflicte ‘ciutadania – administracions’, és un fet més real del que poden sospitar.

Des d’una lectura constitucional, article 103, la tasca de l’Administració Pública s’ha de fonamentar en uns serveis objectius… als interessos generals de la societat, amb tota mena de garanties, per una ciutadania que no pot veure a la seva representació democràtica institucional, com un ‘enemic’ al que ha de tenir per a tots els sentits, malgrat que compleixi amb les seves obligacions.

Habitualment rebem i veiem com, des de les diferents Administracions, requisits, resolucions, notificacions, precedents, etc., que ens col·loquen en un espai d’inseguretat quan hauria de ser tot el contrari, si l’actuació individualitzada és correcte; però és que a més, no oblidem que també la relació normal amb aquesta opció institucional, es fa difícil amb obstacles de tota mena, amb telèfons que no responen, o amb funcionaris que obliden que estan al servei de la gent i no a la inversa.

Acceptant o no el que plantejo, l’evidència és que estem davant uns paràmetres que s’assenten la nostra societat a l’hora de veure la ‘burocràcia pública’, com un problema absolut al qual és molt difícil fer front, encara que gaudim de tota la raó i en funció de tots els nostres drets, posicionant-nos en un marc complicat de superar. Les valoracions que es fan del que poso de manifest, són les mateixes conseqüències del crit unànime dels desitjos de buscar alternatives a la mateixa burocràcia que, en massa ocasions, posen en perill la mateixa viabilitat de projectes i compromisos que es veuen aturats per una estructura feixuga i que va a la seva sense cap escrúpol.

Que lluny quedarien aquells anhels per trobar una Administració transparent, que suposes que és valorada per la ciutadania, com una part més de l’estat social de dret que ens hem donat. Malauradament, la pràctica camina cap a una altra opció a efectes de pràctica diària. 

Conseqüència de l’esmentat és que la mateixa societat, entesa com la suma de persones amb noms i cognoms, es troba en una posició de feblesa absoluta, per allò que comporta al seu paper real; per tant, crec que segueix sent vital buscar alternatives al respecte, si no volem veure com aquesta divisió existent va augmentant i concloent en una divisió absoluta entre administrats i administracions.

Darrerament, hem pogut sentir veus que parlen de la necessitat de què ‘l’administració sigui neutral’, a tots els efectes, i en cap cas vegi als administrats com ‘culpables’ sense resposta, com un punt de partida per tornar al seny, en un marc d’entesa que no s’hauria de trencar; ja sé que se’ns poden dir que existeixen mecanismes per fer front a les decisions errades de les institucions, via ‘recursos i sentències’, però no seria bo oblidar que això exigeix despesa i temps, cosa que sempre és favorable per l’administració, en perjudici dels administrats dèbils i ‘petits’.

No vull oblidar aquí la tasca feta pels Tribunals Europeus, en defensa dels consumidors davant els ‘totpoderosos’ Bancs o altres entitats d’ordre financer, que podria significar un punt de partida per afegir lògica al que tenim vigent com una mostra de donar suport a una societat massa castigada per la pràctica que es fa.

En aquesta reflexió que afecta el problema, no estaria de més meditar per part dels nostres responsables polítics, a l’hora de fixar uns principis ‘nous’ que ens tornés l’esperança cap a una manera de fer que hauria de ser compatible amb els drets i els deures, d’uns i altres.

Tornant a la meva primera referència a casa nostra, amb la creació ‘d’inspectors’, crec que seria desitjable, a més de la mesura via funcionarial, esmerçar esforços perquè els suposats incompliments que es volen perseguir, fossin flagrants respecte a aquells que actuen de mala fe i no general, per una col·lectivitat, que estic segur que el que vol és manifestar els seus plantejaments des de la legitimitat compartida, amb una Administració, com a mínim ‘neutral’ i, en cap cas, ‘parcial’ per molt que tingui el pes inapel·lable del poder d’execució.