La victòria de la ignorància?

En l’era de la post-veritat, els fets han deixat de pesar. Les mentides esdevenen veritats compartides, els discursos simplistes triomfen sobre la reflexió, i la ignorància s’organitza, es difon i s’instal·la com a cultura dominant. Avui, la desinformació no només circula lliurement, sinó que condiciona el vot i l’agenda pública.

Avui dia, el pensament matisat està mal vist. L’anàlisi reposada, gairebé sospitosa. En canvi, la consigna fàcil, el crit ràpid o la indignació viral es consumeixen amb fruïció. Aquest escenari ha permès que figures com Pedro Sánchez, malgrat haver conduït Espanya cap a una de les millors dades d’ocupació, creixement econòmic i reconeixement internacional dels darrers quinze anys, siguin objecte d’un rebuig social alimentat no per allò que fan, sinó per allò que simbolitzen.

La seva gestió ha estat avalada per organismes com l’OCDE o la Comissió Europea. Però això no sembla rellevant. El relat de ‘l’usurpador’, del ‘tirà’, del ‘narcisista’ ha calat amb una força tan profunda que ja no cal contrastar res: es repeteix, es comparteix i es consolida.

Mentre la maquinària mediàtica s’activa per investigar -sense cap fonament sòlid- la vida privada de la dona del president, hi ha trames molt més greus que passen pràcticament desapercebudes. Enxufismes reiterats, adjudicacions qüestionables o tractes de favor dins dels entorns de Feijóo i Ayuso rarament mereixen una portada o una indignació col·lectiva comparable a la que pateix el president.

Mentrestant, la sanitat pública s’erosiona a Madrid i a Andalusia: falten professionals, els serveis es privatitzen i la ciutadania es veu abocada a pagar de la seva butxaca allò que abans era un dret universal. Però el relat s’imposa: l’administració estatal és l’enemic, mentre els gestors autonòmics queden exonerats del desgavell.

L’exemple més punyent d’aquesta distorsió és veure persones treballadores votant contra els seus propis interessos. Hi ha qui rebutja l’augment del salari mínim, qui critica les millores laborals, o qui es mostra contrari a polítiques d’igualtat que, paradoxalment, el beneficien directament.

Els han convençut que els impostos són un càstig, que l’Estat ‘roba’ i que la llibertat passa per la desregulació. Però obvien una realitat inqüestionable: els tractaments oncològics, les escoles públiques o les pensions que reben no surten del no-res. Es financen entre tots. I mentre els bancs i les elèctriques baten rècords de beneficis, molts ciutadans assumeixen que la culpa de tot és de la política i del sistema públic.

Com si fos una moda, el franquisme torna a guanyar presència. Es relativitzen els crims (recordo, entre el 1936 i el 1952 la dictadura franquista va assassinar 153.000 persones), s’excusen discursos autoritaris i es dona espai institucional a missatges que fa anys haurien estat inacceptables.

El més inquietant no és que alguns nostàlgics insisteixin, sinó que molts joves —fills i nets de famílies humils— repeteixin aquestes idees com si fossin pròpies, sense context ni memòria. Com advertia Hannah Arendt, el perill no és només el mal, sinó la seva banalització.

Davant aquest panorama, pensar és un acte radical. Cal recuperar la cultura del dubte, exigir veracitat als mitjans, responsabilitat a les institucions, i recordar que la democràcia només pot funcionar si es fonamenta en la veritat i la raó.

La ignorància, quan es fomenta, esdevé una eina de poder. I avui és una eina molt eficaç. Si no plantem cara des del coneixement, el rigor i l’educació, estem deixant el futur en mans de qui més crida, no de qui més sap.