Ideologia versus ideologització del català

Permeteu-me l’amable lector d’aquest article iniciar la reflexió que proposo aquí d’una manera força banal però no menys pràctica: recorrent al diccionari de la llengua espanyola. Escull per a això la vint-i-dosena edició que el 2001 va publicar la Reial Acadèmia Espanyola. En efecte, el mateix any de l’odissea de Stanley Kubrick, i escric el títol de la pel·lícula en minúscules perquè el 1968 encara ignoràvem la majoria el ja quotidià quasiacrònim IA d’avui, el 2025. Després de la seva estrena, i després de crítiques sobre la icònica producció cinematogràfica, semblava que el missatge estava clar: «la humanitat no resideix en un esperit immaterial, sinó en la intel·ligència (no quedava clar en aquelles dates si es tractava de la ‘natural’ o de l’artificial)». Però, bé, rebobinem: per ideologia el catàleg de paraules esmentat ens diu: «Conjunt d’idees fonamentals que caracteritza el pensament d’una persona, collectivitat o època, d’un moviment cultural, religiós o polític, etcètera».

Crec descobrir en aquesta definició matèria primària d’unitat abstracta, és a dir, «substància purament espiritual». En definitiva: intel·ligència (i així ens ho recorden els acadèmics). I aquesta percepció és la que jo crec que es pot fer extensible a l’idioma català, i més concretament a la seva literatura. La literatura catalana és, sens dubte, una literatura escrita, pensada i sentida en català, encara que en els tons, i fins i tot en la sintaxi i la prosòdia de l’idioma, la influència de l’espanyol, el francès i fins i tot de l’italià sigui en alguns casos més o menys palmària i intensa.

Això no obstant, en aquest mateix ordre de les coses, jo m’oposaria a la idea d’una literatura nacional catalana. Doncs comparteixo el que un dels meus autors peruans favorits, José Carlos Mariátegui, ressaltava ja el 1928 en un dels seus assajos: «A la historiografia literària, el concepte de literatura nacional de la mateixa manera que no és intemporal, tampoc és massa concret. No tradueix una realitat mesurable i idèntica». Aleshores, si el que és intel·ligent és constatar que una literatura del tot nacional és una quimera, tal com ens va assenyalar en el seu moment Francesco de Sanctis a la seva Teoria e Storia della Letteratura, per què empenyorar-nos en la seva ideologització? 

No hi ha, en veritat, ‘humanitat’ en l’acció i l’efecte d’ideologitzar, ja que imbuir ideologies ideologitzant-les condueix a allò absurd. Per això resulta sorprenent l’actual controvèrsia sobre l’ús de les llengües parlades a Espanya i la seva eventual projecció internacional a l’àmbit de la Unió Europea o les seves delimitacions regionals dins de les comunitats autònomes. Estimo que, des d’un punt de vista de la cosa pública, cal concebre un ús del català, o de qualsevol altra llengua parlada a l’Estat, deslligat totalment d’interpretacions polítiques i per això més proper a l’essència intel·ligent de la seva literatura. 

Tan dolorosa pot ser la prohibició del vincle emocional que contempla el nostre nexe personal amb l’idioma en què naixem i vivim com a onerosa la gratuïtat expansiva per explicacions basades en efímeres negociacions polítiques. I dic ‘efímeres’ perquè els rampells polítics són passatgers, encara que puguin generar drets en el temps