El català agonitza, salvem-lo!

Recentment s’ha publicat l’enquesta d’usos lingüístics amb unes dades demolidores: tan sols un terç de la població de Catalunya parla en català habitualment. Del 36,1% del 2018, hem baixat al 32,6% el 2023, però és que el 2003 hi havia un 46% de parlants habituals de català! Paradoxalment, tenim el nombre més alt de persones que saben català, en termes absoluts. Alguna cosa falla.

En les últimes dècades, Catalunya ha experimentat un gran creixement de població provocat pels fluxos migratoris – no pas per la natalitat – . Entre 2003 i 2023, la població nouvinguda ha passat del 9,3% al 22,5%. I molta d’aquesta població nouvinguda, sobretot els petits en edat escolar, han après el català.

No obstant, molts no veuen la necessitat o la utilitat d’usar-lo, perquè molts catalans tampoc usen la llengua en el seu dia a dia. Consegüentment, no és tant qüestió que s’ensenyi el català (que segurament també i calen com més cursos millor per a la població nouvinguda adulta), sinó que es vegi que socialment i laboralment el català és un requisit i una oportunitat.

Un exemple: de què serveix que l’Ajuntament de Tarragona, amb la nova OfiCAT (Oficina de Promoció del Català), organitzi cursos per a nouvinguts, si en tots els complexos esportius municipals les classes dirigides es fan en castellà? 

O un altre exemple: immersió lingüística en català a les escoles, però cada cop hi ha més mestres i professors que utilitzen el castellà. No s’hauria de controlar i assegurar el compliment efectiu de la immersió en català?

Dos exemples de propostes per ensenyar català afectades per actuacions de l’Administració que ajuden a la percepció que la nostra llengua no és necessària, socialment ni laboralment. Les Administracions no només han de promoure l’ensenyament del català sobre el paper, sinó també el seu ús efectiu.

Una altra possible causa del retrocés de la llengua pot ser el procés independentista. Els partits processistes han estat més ocupats en “fer la independència” i el simbolisme, que en gestionar el país. I ara en veiem les conseqüències. I els partits espanyolistes o constitucionalistes no en són menys responsables, ja que han fet de la llengua una arma política.

Aquestes forces han atacat la immersió i han promogut la divisió de la societat catalana entre els que parlen català i els que parlen castellà, en lloc, de celebrar l’enriquiment cultural que suposa tenir una llengua pròpia, el català.

És hora de tornar a ‘fer país’, com deia el president Pujol, i que les Administracions regulin i, sobretot, actuïn en defensa del català. Perquè si mor la llengua catalana, que poc a poc s’està emmudint, morirà la nació catalana. I si mor la nació catalana, no serem res més que una regió administrativa com tantes, sense identitat pròpia.